Com va ser que Charles Chaplin va compondre un estàndard sense saber-ho?

El final habitual de les primeres pel·lícules de Charles Chaplin és la del rodamon caminant sol per un camí, allunyant-se de l’espectador, mentre la pantalla passa de fosa a negra mitjançant un cercle que es va tancant. A la pel·lícula Temps moderns ,en canvi, el rodamon no va sol, en aquesta ocasió l’acompanya una noia òrfena, amb qui ha viscut un seguit de peripècies durant el llargmetratge del 1936. I la fosa a negra es fa a tota pantalla. Chaplin, que n’és el director, el guionista i el protagonista, deixa enrere el cercle que es tanca i fa un pas més en els temps moderns. Tot i això, el rodamon i l’òrfena s’allunyen per una carretera, un a cada banda de la línia contínua.

La noia òrfena la interpreta l’actriu Paulette Goddard, que està trista i desconsolada per la seva mala fortuna. Charlot se la mira i, amb la mà que aguanta el bastó, dibuixa un somriure en la seva cara perquè ella somrigui. Fins i tot, posant-hi imaginació, podríem llegir als seus llavis la paraula “smile” (somriu), i quan ella somriu, alguna cosa com ara “that’s it” (exacte).

Al llarg de la pel·lícula hem vist l’atac de bogeria de Charlot a la fàbrica amb una clau a cada mà, el recorregut impossible pels engranatges de la maquinària gegantina, les provatures amb una màquina automàtica que li posa el menjar a la boca i l’hi eixuga perquè no deixi de collar cargols a la cadena de muntatge, les detencions policials sempre per error, fins i tot en un cas confonent-lo amb el líder d’una manifestació... Tot plegat una gran crítica a l’ús de l’ésser humà com una peça més de la maquinària industrial i de les estretors i abusos que va patir la classe obrera durant la Gran Depressió als Estats Units.

Com és d’habitud, el rodamon se’n sortirà amb dignitat però més pobre que una rata, i se n’anirà amb una mà al davant i una mà al darrere. Tot i això, amb el farcell a coll, encara tindrà forces per fer somriure la noia òrfena. Mentre la parella enfila la carretera, se sent una peça musical que va compondre ell mateix, perquè Chaplin també era músic, un veritable humanista.

Chaplin havia fet servir La violetera, del mestre José Padilla, en una altra obra mestra anterior, City lights (1931). Ho va fer sense demanar permís ni consignar als crèdits l’autoria del cuplet, que havia compost José Padilla i que va popularitzar primer Raquel Meller i més endavant Sara Montiel. Després d’aquesta mala experiència, que va acabar als tribunals, Chaplin va compondre per a Temps moderns una música que al cap d’un temps es va convertir en una peça d’èxit en la veu de Nat King Cole, i que encara avui es continua interpretant, com és el cas d’Andrea Motis.

Chaplin, que es va inspirar en ‘Ah, quegli occhi’ de ‘Tosca’ (aquesta vegada sense que es considerés plagi), la va compondre el 1936, i no va ser fins al 1954 que John Turner i Geoffrey Parsons no li van posar lletra i la van convertir, com no podia ser de cap altra manera, en ‘Smile’.