Combatre el derrotisme
Un sector del barcelonisme està enredat en la crítica constant al club. Hi ha de tot. D’una banda hi ha els que realment pensen que aquest vestidor no és capaç d’aixecar una Champions, de l’altra, els que els interessa com pitjor millor per estar ben situat en la línia de sortida de la cursa electoral que fa més d’un any que va començar. N’hi ha que donen suport a uns que hi van ser i hi volen tornar i altres que busquen gent nova. Entre tants interessos el Barça està com aquella Lliga que va guanyar l’Atlètic de Madrid al Camp Nou sense que ningú protestés l’anul·lació d’un gol legal. Allò va indicar que l’ambient de l’entorn va aconseguir establir un clima de derrotisme tal que ningú no volia remar a favor del Barça. Els interessos sempre s’han menjat la institució.
Costa entendre tanta crítica a un Barça que és l’únic club que porta 13 anys consecutius entre els vuit millors d’Europa. Ningú no s’ha classificat per a quarts en tantes ocasions seguides com el FC Barcelona dels últims 13 anys. Han aconseguit que el futbol s’assembli a la política, amb govern i oposició, qüestionant-ho tot simplement per guanyar vots, mirant únicament el combat electoral i l’estratègia per vèncer a les urnes. Cada vegada a més llarg termini, amb polítiques de comunicació dissenyades per experts que treballen en els mateixos mitjans i sense cap capacitat per aïllar els milions de seguidors que el que volen és guanyar i elevar títols per sentir-se orgullosos del que consideren el millor club del món.
Amb el derrotisme no hi ha manera d’empatar. Sempre es perd. Si no juguen els futbolistes del planter és un problema; si juguen, també perquè
Costa d’entendre tanta crítica a un Barça que és l’únic que fa 13 anys que està entre els vuit millors d’Europa
llavors és que es va fitxar malament. Si es perd, puntada de peu cap a dalt i que dimiteixi tothom; si es guanya, és que no es juga bé o que només hi ha Messi, com si l’argentí no portés més d’una dècada liderant el Barça o abans mai no es jugués cap mal partit, com si no hagués existit Kaiserslautern o el partit davant el Chelsea que va obrir l’etapa més brillant, gràcies a un gol d’Iniesta al tall de l’eliminació en un matx per oblidar.
És tan difícil posar en relleu el fet i donar suport a aquest Barça per encarar una fase final de la Champions que hauria de ser il·lusionant? Sí, ho és. Ja està preparada tota l’artilleria per si es perd. I fins i tot per si es guanya. Només és qüestió d’anar ajornant els arguments uns quants dies més. I si algú aposta per donar suport al club, la resposta és més fàcil: són els afins. Mentre milions de barcelonistes amb ganes d’il·lusionar-se poden acabar deprimits, el derrotisme s’escampa. Sí, sí, realment és molt difícil poder tirar endavant.