Criquet per a temps de crisi
És el joc de l’estiu per excel·lència, però el virus l’ha deixat sense espectadors, un fet que no van aconseguir les dues guerres mundials
Quan els britànics es lamenten que no hi ha estiu, solen referir-se a la meteorologia depriment que amb freqüència castiga les illes. Però no aquest any, amb un temps sensacional des de l’abril, i menys aquests dies, que les temperatures superen els trenta graus i gairebé es poden fregir ous a l’asfalt, com si fos Écija. Aquest any no hi ha estiu perquè no hi ha criquet, o almenys criquet com Déu mana.
Ni tan sols dues guerres mundials no van parar el criquet com ho ha fet la pandèmia perquè van continuar disputant-se les lligues inferiors, partits amistosos amb finalitats caritatives i fins i tot matxs als camps de presoners europeus o de la jungla de Tailàndia (en les quals se subornava els carcellers alemanys o italians perquè anessin a recollir les pilotes que passaven per damunt de la tanca). Sobre Lord’s, la catedral de l’esport al barri londinenc de Saint John’s Wood, es van instal·lar uns globus gegants a una altura considerable, lligats a blocs de ciment, perquè els avions de la Luftwaffe no poguessin acostar-se com a cal sogre, i malgrat això va caure alguna que altra bomba. Quan sonava l’alarma, àrbitres i jugadors es posaven de boca a terra sobre la gespa, i al cap d’una estona el joc continuava.
Els cronistes de l’època van agrair a Hitler que endarrerís la invasió de Polònia fins que el campionat anglès va estar pràcticament decidit, i només va caldre cancel·lar les últimes jornades, després de la declaració d’hostilitats el 3 de setembre pel govern de Neville Chamberlain. A l’Índia es va continuar jugant com si res, tant després del 1914 com del 1939, i estrelles angleses van traslladar allà les seves habilitats. Com Denis Compton, destinat amb l’Exèrcit Territorial a Mhow, que en un partit memorable va anotar 249 curses. Una vinyeta va mostrar un batedor britànic colpejant una granada llançada per Benito Mussolini. Aturar completament el criquet hauria estat una victòria propagandística per a Goebbels.
La Primera Guerra Mundial va coincidir amb una gira per Anglaterra de l’equip de les Índies Occidentals (la selecció del Carib), i també la represa aquest any de l’esport després del confinament. Però sense espectadors a les grades. Si el so del futbol és el dels seguidors rugint amb un gol o cantant a les tribunes, el del criquet –molt més silenciós– és del bat al connectar amb la pilota. Però no hi ha ningú que en pugui gaudir. Ni tan sols a l’Índia, que aquesta vegada també ha caigut, i la tretzena edició de la seva Premier League –la més rica del món– ha estat suspesa. Estadis com els Eden Gardens de Calcuta, el Wankhede de Bombai o el Feroz Shah Kotla de Delhi (el segon més antic del món, data del 1883) tenen el cadenat posat. Només hi ha silenci.
L’últim partit de primera categoria que es va disputar el 1939 va enfrontar els comtats de Yorkshire i Sussex a Hove, i els aficionats visitants van tenir problemes per tornar a casa perquè el Govern va confiscar immediatament els trens per al desplaçament de les tropes. Per al llançador Hedley Verity va ser també el seu últim partit, ja que va morir el 1943 a Sicília, abans que es pogués reprendre el criquet. La seva tomba a la ciutat italiana de Caserta és objecte de pelegrinatge per als aficionats. Hi va haver moltes més víctimes –sud-africans, australians...–, però ni tan sols aquelles desgràcies personals no van tenir un impacte tan dràstic com el de l’actual pandèmia.
El criquet és un joc ple de simbolisme al món de la Commonwealth, i a la Gran Bretanya és l’esport estival, quan s’atura el futbol. Sense el criquet no hi ha estiu. Des de fa unes setmanes n’hi ha, tot i que sigui a mitges, perquè Anglaterra ha jugat (sense públic) contra les Índies Occidentals i ho està fent contra el Pakistan, però sobretot perquè ha tornat a nivell amateur als greens (esplanades verdes) dels pobles i barris, i els homes vestits de blanc immaculat, amb el bat a la mà i les cames cobertes fins per sobre del genoll, tornen a formar part del paisatge. I es torna a sentir el soroll inconfusible de la fusta colpejant la pilota.
A Anglaterra hi ha registrats tres-cents mil jugadors de criquet. I tot i que la selecció nacional jugui amb les grades buides, a nivell de club es permeten espectadors, això sí, amb distància social, gel hidroalcohòlic, fletxes al terra per indicar un sistema unidireccional, bars i vestidors tancats i sense encaixades ni abraçades. La pilota s’ha de rentar, pasteuritzar i hidrofilitzar cada vegada que canvia de mans. Però val més això que res. S’ha salvat el que s’ha pogut de l’estiu.
Tant el 1914 com el 1939 es va continuar jugant a l’Índia, i hi va haver molts amistosos a Anglaterra