Domenico Starnone
Escriptor
L’escriptor napolità Domenico Starnone (77) construeix a El juego el seu segon gran relat centrat en la família, aquest contenidor en el qual –en paraules seves– les virtuts i els vicis dels éssers humans es fonen i es confonen.
El napolità Domenico Starnone aquest cop es posa en la pell d’un artista ancià en hores baixes a qui la seva filla deixa a càrrec del seu net de quatre anys. L’avi i el nen entaulen una relació d’entrada difícil i distant que donarà lloc a situacions de vegades gracioses i en algun cas extremes. La interacció els canvia a tots dos. No hi ha sentimentalismes, però sí molta emoció. És El juego (Lumen), segon gran relat centrat en la família que el guanyador
del premi Strega del 2001 (per Via
Gemito) publica a Espanya després
de la també premiada Ataduras. Starnone ha parlat amb La Vanguardia del llibre i de la crisi que vivim a través del correu electrònic.
Com ha suportat la pandèmia? Com estan, els seus?
Tots estem força bé, almenys ara per ara. Pel que fa a la pandèmia, he estat malenconiosament tancat a casa. I les poques vegades que he tret el nas fora de casa ho he fet respectant, també malenconiosament, totes les directrius del nostre –més o menys savi– Govern.
La crisi ha estat vista com una oportunitat de canvi, com altres d’anteriors. Creu que continuarem igual, o que almenys la gent més intel·ligent haurà aprofitat per replantejar-se la vida?
Em temo que, paradoxalment, estem atribuint poders regeneratius a aquest virus. Ens diem aquestes coses per mantenir la moral alta, i fem llistes de bons propòsits per calmar la por. Però el planeta ja anava fatal abans i, un cop passada la por, continuarà anant fatal. Cal un canvi radical de sistema. Però ens aterreixen tant la malaltia i la misèria que el risc més gran és caure en mans d’imbècils.
La situació no ha canviat la seva percepció del món i del futur? Hem vist comportaments extrems, tant entre els dirigents com en la societat.
No. Continuo pensant, com abans, que ser viu, gaudir de bona salut i mantenir el cap lliure és meravellós. Ara bé, també crec que sempre hem fet, i continuarem fent, un mal ús d’aquesta sort que ens ha tocat per atzar. En resum, abans ho veia irònicament negre, i ara ho continuo veient irònicament negre. El virus em sembla simplement la cirereta d’un pastís que ja s’havia espatllat.
A El juego torna a tractar sobre la família, com va fer a Ataduras. Vostè parlava dels perills de la família. Entenc que a parer seu la família pot ser el millor i el pitjor de les nostres vides. El més important, en tot cas?
En molts sentits sí. No hi ha una història que no comenci per una família, que no passi per alguna família, que no parli de la seva formació i descomposició. I és que la família és un contenidor en què les virtuts i els vicis dels éssers humans es fonen i es confonen. A més a més, tots els problemes del món passen per ella: riquesa, misèria, desigualtats, lluita política, enfrontaments religiosos, prejudicis racistes, sexe, perversió, barreges de llenguatges... De tant en tant sembla que estigui a la vora del final, però desgraciadament no és així.
Aquí ens parla de la vellesa, en contrast amb la infantesa. Hi ha una relació de joc, afecte i de vegades pugna entre l’avi protagonista i el seu net. També d’aprenentatge mutu?
Per descomptat. Avi i net irrompen inesperadament l’un en la vida de l’altre. Als nostres caps aparentment ordenats, la irrupció de l’inesperat és la forma de tot aprenentatge veritable.
Es diria que el contacte amb el nen porta l’avi a treure’s importància i entendre més bé la vida. Qualsevol interpretació és bona. Sens dubte, l’avi artista, quan coneix el seu net, perd la certesa de la seva singularitat. Sens dubte, el nen és el missatger inconscient d’una notícia funesta: avi, jo et reemplaçaré; faré grans coses; t’esborraré. La resta va com vulgui el lector. Jo vaig accentuar l’ambigüitat de la història donant-li dos finals: un final feliç, molt evident, i un altre de més ocult, que de feliç no en té res.
En tot cas, què és per a vostè la vellesa?
Vol una resposta sintètica? La vellesa és un llenguatge que perd convicció, força, poder de seducció, i es converteix en un rondinament descontent.
S’identifica amb el personatge de la novel·la?
No, molt poc. L’element de veritat que conté aquesta història ve del meu pare, que era un pintor de considerable talent. La resta és un invent alimentat per l’angoixa que em provoquen la decadència física i la mort.
Crida l’atenció la seva perspectiva sobre les relacions sentimentals. El gendre del narrador està boig de gelosia. I ell, en canvi, va perdre la dona després d’ignorar que l’enganyava. Creu que els homes solem ser necis i matussers en les relacions amoroses?
Els homes no ho sé, però els meus personatges masculins sí. Són gelosos però infidels. Són deslleials, però s’alarmen per la deslleialtat dels altres. Estan molt centrats en si mateixos, per la qual cosa, com l’artista d’El juego, viuen distrets per les seves ambicions; tot i això, exigeixen tota l’atenció i es lamenten quan descobreixen que d’altres han ocupat el seu lloc i han estat traïts. No crec que siguin matussers en l’amor. Crec que s’estimen
LA PANDÈMIA “Atribuïm poders regeneratius al virus per mantenir la moral alta”
LA FAMÍLIA “És un contenidor en què les virtuts i els vicis dels humans es fonen i es confonen”
sobretot a si mateixos, en l’altre.
En la nostra entrevista de fa dos anys vostè em va dir, de sobte, sense que jo l’hi hagués preguntat: “Jo no soc Elena Ferrante!”. Si ara ens haguéssim vist, m’ho hauria repetit?
Sí. Això d’avançar-me jo a la pregunta amb la resposta ho faig sempre i a propòsit. Sé perfectament que, al final, el periodista em farà aquesta pregunta, com ara l’està fent vostè.
La premsa italiana insisteix molt en el tema i de tant en tant publica estudis comparatius que apunten a vostè o a la seva dona (la traductora Anita Raja) com els que hi ha al darrere del pseudònim Elena Ferrante. El fa enfadar, aquesta perseverança? O el diverteix?
No, no em diverteix. Però ja tampoc no m’enfado. Ara em resulta indiferent.