La dama i l’huracà
HISTÒRIES DEL MÓN L’explosió de Beirut rebenta el palau de Lady Cochrane, que tot i això continua dempeus
Va ser amb la fotògrafa Anna Bosch l’última vegada que vaig visitar el palau Sursock. Al seu llibre Bubble Beirut va publicar algunes imatges de l’interior d’aquesta bellíssima mansió, i vull citar una de les seves frases: “He viatjat molt, però aquesta és la meva casa en el sentit més profund”, va dir la seva propietària, Lady Cochrane. “I Déu vulgui que, passi el que passi, això pugui continuar”, va afegir el seu fill Radrick.
Va ser l’estiu del 2007. Diverses vegades vaig ser convidat, acompanyant el meu amic també fotògraf i periodista Wisam Hojeiban, en els aniversaris de la dama, sempre molt freqüentats per l’alta societat de Beirut i diplomàtics estrangers. Lady Cochrane –títol nobiliari irlandès heretat del seu difunt espòs– és un personatge de novel·la.
Amb la misteriosa explosió a l’hangar del número dos dels molls de Beirut, el palau ha quedat molt destrossat. La seva façana nord, de cara al mar, va patir tota la força devastadora de l’explosió, teginats rebentats, antics quadres estripats, escultures decapitades, valuoses ceràmiques fetes miques.
Aquest palau de dos pisos amb elements arquitectònics venecians, de finestres ogivals, un aire francès com les mansions de Deauville i tocs certament àrabs, té un jardí de xiprers, palmeres, oliveres, geranis, buguenvíl·lees de la flora mediterrània que Rodrick Cochrane llogava per celebrar casaments de categoria, festes nacionals d’ambaixades estrangeres o lliuraments de prestigiosos premis periodístics com el Samir Kassir, del qual vaig tenir l’honor de ser jurat.
El seu palau, aixecat el 1860, s’havia salvat de la llarga guerra de 1975 a 1990. Només tenia una columna de l’escalinata del jardí truncada com a memòria d’aquells anys terribles del bombardeig i de l’espoli de les bandes de milicians que es van apoderar de la ciutat. Hi va haver un àngel protector: no van robar ni van destrossar res del palau. Els seus criats van amagar amb precaució les seves valuoses obres d’art.
Qui hauria pogut preveure aquesta explosió apocalíptica que ha arrasat també un altre palau de la família Sursock, dedicat a un museu privat d’art modern? En aquest museu han quedat fetes pols les ceràmiques de la meva amiga Simone Fattal, companya de tota la vida de l’escriptora Ethel Adnan, que tot just arribar a Beirut em va entrevistar per al diari L’Orient-Le Jour entorn de la meva conferència sobre el poeta i cònsol Josep Carner. Hi ha un altre edifici gairebé al costat, residència del metropolità de Beirut, monsenyor Audi, que també ha quedat destrossat.
L’elegant i estret carrer del palau Sursock és el més bonic de Beirut, privilegiat àmbit de la comunitat grecoortodoxa i grecocatòlica de la capital, famosa pels seus banquers, empresaris, polítics, escriptors i artistes. A diferència de la majoria cristiana
Aquest palau de llegenda va sobreviure intacte a totes les guerres; Lady Cochrane es refà ara a l’hospital
maronita, originària de les rústiques muntanyes circumdants, aquestes comunitats han habitat sempre les poblacions litorals libaneses. Les escales públiques de Sant Nicolau uneixen aquesta part del turó d’Achrafie amb els populosos carrers de Gemaize i de Mar Mikhael, tan devastats pel fet de ser molt a prop del port.
Al palau de Lady Cochrane va dedicar el gran novel·lista francès Dominique Fernandez, que vaig poder conèixer a la Fira del Llibre Francòfon de Beirut –una altra víctima cultural de les plagues que s’han acarnissat amb aquesta capital–, un bonic llibre amb fotografies de Ferrán Ferrante i Mathieu Ferrier, Palais Sursock. “Al jardí secret, on hem somiat, un huracà ha escombrat les fulles”, llegeixo, com una premonició, al seu esplèndid llibre.
Als salons d’aquest palau s’havia aturat el temps. El temps i la literatura. Com antigament feien altres dames de la seva família, que rebien escriptors de pas per la ciutat com Maurice Barrès o Pierre Benoit, autor de La chatelaine du Liban, Lady Cochrane, gairebé centenària, convidava també en els dies tardorals de la Fira del Llibre de Beirut escriptors com Amin Maalouf.
Em va dir una tarda el meu bon amic Charles Manoli, un altre llevantí que va venir d’Egipte com la família dels Sursock va venir de Constantinoble: “Lady Cochrane és la proustiana duquessa de Guermantes de Beirut”.
La dama es refà ara en un hospital.