Amnistia, indult i sedició
El debat sobre la situació dels i les dirigents independentistes a la presó o a l’exili és recurrent. Sobre la taula hi ha tres solucions: l’amnistia, l’indult i la reforma del Codi Penal. En un article publicat en aquestes pàgines divendres la secretària general d’ERC, Marta Rovira, i el portaveu al Parlament, Josep Maria Jové, van exposar la seva posició.
Des de la seva òptica, l’amnistia és l’únic camí viable i legítim. Permet “tornar al diàleg en igualtat de condicions” i no “depèn dels tribunals” sinó “exclusivament de la voluntat política”. Per contra, la reforma penal exigeix “amplíssimes i impossibles majories al Congrés” i “el vistiplau d’un Tribunal Constitucional que podria allargar el procés durant anys”. No cal ser un expert en dret per apreciar que l’argument no s’adequa a la realitat.
Per començar, en aquesta descripció binària hi ha un error de partida. Les tres propostes són legítimes i no excloents. En realitat, tenen naturalesa, efectes i recorreguts diferents. Cadascuna té els seus avantatges i els seus inconvenients.
No és el primer cop que, des de les files republicanes, es desenfoca el debat. Primer van presentar l’indult com una opció inacceptable perquè obligava als beneficiats a penedir-se i a demanar perdó, quan la llei no diu res d’això. L’indult és una eina vàlida de l’Executiu per corregir injustícies perpetrades als tribunals. Després van exigir al Govern de l’Estat que donés ordres a la Fiscalia, quan la separació de poders ho prohibeix. Ara tornen a dibuixar un diagnòstic esbiaixat. La constitucionalitat de l’amnistia és un fet controvertit, però ningú posa en dubte que la darrera paraula, a diferència de la reforma de la sedició, és del Tribunal Constitucional.
Tampoc és acceptable l’argument d’una reforma penal inviable. El vot de la majoria de la investidura i dels partits independentistes sumen suports suficients. En canvi, la llei d’amnistia sí que té una correlació de forces desfavorable. El PSOE s’hi ha oposat fermament i l’actual composició conservadora del Constitucional fa inimaginable el seu “vistiplau”, atesa la prohibició dels indults generals de la Constitució. A més, l’amnistia en el passat ha estat una eina útil per girar full, però en contextos de grans consensos històrics ara llunyans.
Desplaçada en aquest pla, la discussió pren una altra força. L’acció política que ho confia tot a les grans fites, al tot o res, pot ser molt atractiva però sovint acaba en la frustració. Treballar en escenaris de llarg termini no és incompatible a ferho en el curt. Vist des d’aquesta perspectiva, sorprèn el menyspreu de Rovira i Jové a les solucions pragmàtiques. Qualificar la reforma penal de “poc menys que ofensiva” és temerari quan és una exigència, no només dels comuns, sinó dels sindicats, el Síndic de Greuges o entitats de drets humans com Amnistia Internacional. La reforma apunta a dos objectius. Un, la llibertat dels presos i exiliats. Dos, blindar el dret de manifestació, sigui qui sigui qui l’exerceixi: independentistes però també sindicalistes, ecologistes o activistes de la PAH.
Els termes en què es defineix un problema són part de la seva solució. Per això, la crítica a les
No podem esperar que arribi una improbable amnistia per començar a desjudicialitzar el conflicte
propostes dels adversaris no eximeix d’equanimitat i rigor intel·lectual. Per contra, els republicans haurien d’evitar l’hipercriticisme paralitzant enfront de reformes que poden apropar fites més utòpiques. No podem esperar que arribi una improbable amnistia per començar a desjudicialitzar el conflicte. Per aplegar complicitats en el camí també és útil practicar la solidaritat reclamada per a un mateix. La repressió no comença amb l’independentisme. De fet, la seva proposta no preveu res sobre altres perseguits, com els indignats del 15-M condemnats pels fets del Parlament. No es pot oblidar que només ICV i CUP s’hi van oposar. En canvi, ERC va facilitar que Marchena acceptés el recurs del Parlament contra la seva absolució. Per ser creïbles, una altra incongruència que cal revisar és l’actitud de la Generalitat respecte els manifestants independentistes acusats d’aldarulls. És poc honest reclamar l’amnistia per qui demanes penes de presó als tribunals.
Sigui com sigui, Rovira i Jové tenen raó en un punt. Qualsevol proposta de desbloqueig del conflicte passa per la seva desjudicialització. Un acord sense solució pels represaliats no és viable. No serà fàcil. Caldrà superar molts obstacles, però tothom, i cadascú des de la seva posició, haurà d’esforçar-se per trobar-la.