Recuperar les amistats
Expliquen que un dels passatemps a què sotmetia Winston Churchill els seus convidats a les sobretaules de la residència de Chequers durant els primers mesos de la guerra era preguntar quin desig els agradaria veure acomplert. Hi anaven passant membres dels governs, com Anthony Eden, i altres il·lustres personatges que aconsellaven el primer ministre sobre el curs d’una guerra llavors molt adversa.
Quan li va tocar el torn a Churchill va dir simplement que el regal que demanaria seria despenjar el telèfon, trucar a F.D. Roosevelt i que s’hi posés directament. La solitud en política és un dels pitjors infortunis i l’obsessió del primer ministre britànic era aconseguir que el president nord-americà s’impliqués directament per derrotar Hitler.
L’aliança amb De Gaulle, que s’havia escapat de França cinc dies abans que el mariscal Pétain firmés l’armistici amb Hitler, és a dir, que es rendís davant la ràpida ofensiva i ocupació nazi de França, no li servia de gaire. Churchill i De Gaulle es necessitaven i alhora s’odiaven. Simplificant molt, el primer ministre volia salvar la llibertat i l’imperi i De Gaulle pretenia salvar l’honor d’una França humiliada per un exèrcit desmoralitzat que va preferir no lluitar.
La solitud britànica va durar més de dos anys, fins que Hitler va envair la Unió Soviètica el juny del 1941 –malgrat el pacte de noagressió firmat el 1939 entre Ribbentrop i Mólotov amb el famós annex secret de repartir-se Polònia entre Rússia i Alemanya–. La transgressió de les fronteres soviètiques per part de Hitler significava l’entrada en guerra de Stalin.
Els japonesos van cometre el greu error de bombardejar Pearl Harbor el 7 de desembre del 1941, el dia de la infàmia diria Roosevelt l’endemà al matí, un pretext que feia inevitable l’entrada dels Estats Units en el conflicte mundial. No hi ha res pitjor a tenir aliats que no tenir-ne, solia dir Churchill en aquells gairebé dos anys de solitud militar davant un enemic que semblava imbatible.
Els pactes, el perdó, l’oblit i les aliances de futur han cavalcat sobre la història de la humanitat, tan farcida de conflictes i de guerres. Tenir països amics és imprescindible per al progrés, la pau i la llibertat. Es dona la circumstància, a més, que rarament es lliuren guerres entre països democràtics que saben trobar sortides als interessos contraposats de cadascuna de les parts mitjançant ponts que condueixen a acords que resulten més o menys acceptables.
Es parla del règim del 1978 i del canvi radical que va suposar l’arribada de la democràcia que naixia amb la llum verda d’un franquisme agonitzant, no només per la mort del dictador, sinó perquè només una democràcia homologable amb Europa obriria a Espanya les portes de les institucions internacionals.
L’any 1986 va ser clau. Es va firmar l’ingrés en allò que avui és la Unió Europea, es va celebrar el referèndum per continuar a l’OTAN i Espanya, després de diversos segles d’absència, tornava a comptar en allò que en el llenguatge de l’època es deia el concert de nacions. Es pot remarcar que els pactes internacionals de Felipe González van ser amb l’aprovació de Thatcher i Reagan.
Espanya va tornar a tenir amics i molts personatges del moment van ocupar càrrecs de primer nivell. Javier Solana, Abel Matutes, Enrique Barón, Joaquín Almunia, Federico Mayor Zaragoza... són alguns dels noms que van rebre la confiança per dirigir institucions internacionals de gran rellevància.
La Conferència de Pau de Madrid del 1991, patrocinada pels Estats Units i l’URSS, va reunir molts mandataris internacionals per trobar una sortida al problema entre Israel i els palestins.
Els Jocs Olímpics del 1992 van ser una projecció internacional de la qual Barcelona encara viu. L’himne dels Jocs, Amics per sempre, interpretat per Josep Carreras i Sarah Brightman, va ser un cant a l’amistat entre els pobles promogut per l’alcalde Pasqual Maragall i el president del COI, Juan Antonio Samaranch.
El mateix Jordi Pujol s’entrevistava amb líders de tot el món i era rebut pels primers ministres de la UE, ja fossin socialdemòcrates o democristians. Hi ha una foto seva amb George Bush, pare, al despatx oval de la Casa Blanca. Els seus coneixements d’alemany li van obrir les cancelleries de Helmut Kohl i Gerhard Schröder. Era freqüent la visita a Barcelona de figures polítiques i econòmiques de primer ordre mundial.
Des del 2012 no hi ha hagut cap visita oficial d’un president de govern a Catalunya, amb l’excepció del primer ministre de Flandes i la trobada del president Quim Torra amb el seu col·lega d’Eslovènia a Ljubljana. Res més. Cal recuperar la convivència cívica i el respecte entre les forces polítiques catalanes però sobretot cal refer el teixit d’amistats, primer amb Espanya, i després amb tots els països europeus i internacionals. És la nostra millor tradició en l’economia, la cultura, la política i la història. No podem empetitir els debats des de la solitud i l’aïllament. Ningú no en farà cas.
Molts líders mundials visitaven Barcelona i el president de la Generalitat era rebut a tot Europa