Coixet i els malentesos
Al’última campanya d’Ikea Isabel Coixet camina de puntetes i de matinada per les cases i, com una gata de teulada, acotxa els que estan dormint. Coixet afirma que dormir bé repercuteix en les decisions que prenem. Amb una modèstia irònica, explica que va dir que no a una pel·lícula que va guanyar quatre Oscars. Era Million dollar baby, que havia de ser interpretada i produïda per Sandra Bullock i va acabar a mans de Clint Eastwood. No sé què passaria si em despertés a mitja nit i ensopegués amb Coixet a l’habitació. No la conec, tot i que alguna vegada ens hem saludat sense trencar el gel de la timidesa. Tenim coneguts i amics comuns. En els últims mesos he tingut l’oportunitat de constatar que en aquesta ciutat hi ha dos bàndols: un grup de gent actiu que no la coneix i en parla malament, i un grup encara més aguerrit que sí que la coneix i en diu meravelles. I no parlo dels covards que, des de l’anonimat patriòtic impune, la linxen per les seves opinions sobre el procés. Parlo del costat polèmic de la seva obra, que s’acostuma a simplificar amb la sàtira grotesca o el victimisme preventiu, dues dreceres que devaluen la llibertat de criteri.
Aquest any he participat en dues grans sobretaules en què va sortir el tema Coixet i he constatat com els seus amics o admiradors treien les urpes afilades per defensar-la i elogiar-la. Aconseguir que els que t’estimen no aprofitin que no hi ets per parlar malament de tu és una victòria envejable. Amb Coixet, però, el matís queda abolit per una cadena de malentesos molt propis de l’època. Si dius que t’encanta The bookshop però que altres pel·lícules no t’agraden (tot i que, pagant, les hagis vist totes i hagis llegit tots els seus articles), els incondicionals i els detractors arrufen el nas amb un menyspreu simètric. O t’acusen de ser condescendent. O masclista.
I parlant d’articles: Coixet ha publicat el llibre No te va a querer todo el mundo (Ed. Malpaso). La meva condició d’admirador de Sandra Bullock no em permet afegir llenya a la foguera de susceptibilitats, vanitats, ràbies i adhesions. Però sí que diré que és una lectura idònia, tant per estar-hi d’acord com per discrepar-ne, que és un dels plaers del bon periodisme d’opinió. I als interessats per Coixet (per simpatia, antipatia o prejudici) els recomano el millor article que s’ha escrit mai sobre Coixet. Es diu No soy fan de Isabel Coixet pero... i ajuda a entendre les paradoxes i contradiccions del que podríem anomenar Percepció Coixet.
No sé què passaria si em despertés a mitja nit i ensopegués amb Coixet a l’habitació