Agafar la pluja
Als llibres els prova l’estiu. Es bronzegen sobre l’hamaca, s’estoven amb la humitat i els surt alguna taca d’oli de coco. Les lletres llueixen prometedores en una portada: Temps d’estiu, de Coetzee (Ed. 62); L’estiu sense homes, de Siri Hustvedt (Empúries); Verano y amor, de William Trevor (Salamandra), o El mismo mar de todos los veranos (Anagrama), de Esther Tusquets. Però qualsevol llibre adquireix la màxima esplendor quan cau la primera tempesta d’agost. El cos demana de reclinar-se, entrar a les seves pàgines com qui ingressa en un club privat. Rere les finestres gris perla, passes les pàgines sentint ploure. Hi ha poques maneres tan senzilles de sentir-se sa i estalvi. Oblido les meves angoixes per desentranyar les de l’Edith i la Mae, les nenes que protagonitzen Cuando más profunda es el agua, más feo es el pez ,de Katya Apekina (Alfaguara), una mena de novel·la russa sobre una família americana que et regala una lectura addictiva amb un nus endimoniat sobre la fragilitat.
Al vespre practico el rastreig –paraula de l’estiu– bibliòfil. Subratllo frases, hi reconec tresors: “Vaig ser incapaç d’explicar-li que aleshores era estiu i es notava aquella olor: de fusta i quitrà, i que una espècie d’absència es quedava en el vespre després que passés el tramvia”. És un vell llibre de Thomas Wolfe, Una puerta que nunca encontré (Periférica), un pa de pessic daurat per degustar a l’agost. Els iots no deixen una empremta d’absència com els tramvies. Encallats a les cales, plegades les tovalloles de cotó americà amb les inicials brodades i els canapès freds, simbolitzen l’escalafó social més alt. L’aspiració màxima del control i la llibertat. El timó, els cabells blancs al vent, les fustes lacades i els sofàs de
Qualsevol llibre adquireix la màxima esplendor quan cau la primera tempesta d’agost
pell blanca. “Avui no sortim”, es diuen, amb la mar diluviada. La vida també és una col·lecció de tovalloles molles; lletges o cares, la seva inutilitat és la mateixa.
Ha deixat de ploure. Alguns perfums nínxol intenten capturar, infructuosament, aquella aroma d’après la pluie (ah, Satie!). Que poc ecologista que em sento quan mato formigues! Tan minúscules, tan insistents, miralls de la tenacitat humana. Surten del forat a les vuit del vespre, i desfilen en línia, com si assistissin a un concert dels d’abans. Penetren el pa per tots els forats, i quan les foragites se t’enfilen per les cames i s’enrosquen als dits. De vegades, miserable, deixo que les més educades s’emportin una engruna a la seva gruta. A les meves filles els espanten els insectes mentre jo m’interesso per les seves economies submergides. Quan veuen una aranya corren cap enlloc. La més gran em demana que salvi una jove sargantana d’un bassal. Faig el que era incapaç a la seva mateixa edat, la recullo com un vidre, sento el seu nervi fibrós, i la deixo a l’herba... Sovint ens repugna el que és desconegut. Descobreixo que el tacte amb la sargantana em fa sentir tendresa. Les meves filles es contorben i el meu xicot mou el cap d’un costat a l’altre, mig aclucant els ulls. Deu témer que la transformació sigui més gran. Beneït sigui el vernís dels anys que tanca falses pors i t’ensenya a agafar la pluja d’estiu.