L’ocàs del poble
La pandèmia també ha afectat el Poble Espanyol, un dels llocs amb més turisme del 2019 (1,2 milions). Han baixat en picat els visitants malgrat l’esforç dels comerciants
Hauria de ser un final d’any d’inicis dels noranta. Admeto ser un asocial determinades nits, especialment la del 31 de desembre, i, per descomptat, la tortura de la revetlla de Sant Joan. Demano disculpes als ofesos.
Aquell 31 de desembre vam sopar una dotzena d’amics en un lloc el nom del qual no vull recordar. Entre els testimonis, Xavier Crespo (exjugador de bàsquet del Barça i de la Penya), Joan Doménech (col·lega d’El Periódico de Catalunya) o el seu germà Carles (director executiu del CF Damm). Havent sopat, i postcampanades, vam decidir anar a prendre “l’última”. No hi ha decisió menys operativa que triar de manera assembleària el lloc on s’ha d’anar de copes. Pot guanyar la pitjor opció, i, de fet, acostuma a passar. El Poble Espanyol, va ser l’error. Montjuïc. Com a cabres ens vam llançar a la muntanya.
El record és estrepitós. En aquella època es van posar de moda locals de jazz de plàstic amb senyors tocant el saxòfon (si era possible negres i de cabells curtíssims, com Grover Washington jr.). Són pubs que aguantaven unes quantes festes i que, mesos més tard, es desplomaven estrepitosament de tant de postureig de l’estimat públic fent cara d’interessant. Recordo aquella nit i aquell antre perquè el Bacardí amb cocacola ens el van cobrar a 3.500 pessetes (més de 21 euros de l’època). L’atracament a jazz armat forma part dels traumes de la joventut, i des d’aquells anys no havia tornat mai al Poble Espanyol.
Aquest estiu pandèmic vaig decidir trencar amb el fantasma de les copes passades i hi he tornat. Evidentment, el local, del qual vam sortir en estampida quan va començar a sortir el sol, més sobris que ebris, ja no existeix. Una sort per a la civilització i un tret al clatell dels vells traumes. El Poble Espanyol, un exemple d’“aquest virus l’aturem units” és un poble amb una llista de carrers amb els greatest hits dels llocs més reconeixibles d’Espanya. Més d’un centenar d’edificis amb les arquitectures més típiques i els carrers més tòpics.
La pandèmia ha afectat la zona. Un dissabte a les cinc de la tarda el Poble Espanyol està confinat. La majoria de bars i restaurants són tancats i sense intenció d’obertura. Molts comerços igual. Ni tan sols una esplendorosa botiga de ventalls (indispensable amb aquesta humitat). En canvi, no m’atreveixo a molestar una dona que exerceix el noble art de fer petits cistells de vímet artesanalment. A la Plazuela de la Iglesia hi ha un estand dedicat a la Fiesta (escrit en majúscules) i subtitulat com The soul of Spain. Hi entro. Una noia en un taulell. Ningú més. Li pregunto per la poca gent a la zona. “A Barcelona hi fa molta calor i no hi ha turisme”.
Efectivament, un grup d’andalusos i de parelles amb nens natius van passejant per la zona a la recerca de ningú sap exactament què.
Em fico, al meu entendre, a la millor zona de la zona: el Museu Fran Daurel, amb una col·lecció d’art contemporani esplèndida. Hi ha obres de Miquel Barceló (m’he enamorat d’una pintura sense nom amb un plat, coberts i un vas), Antoni Clavé, Modest Cuixart...
A la vora de la sortida entro a la botiga Ceràmica Roig, de les clàssiques, de les rajoles que es col·leccionaven antigament a les cases (“aquí viu un del Barça”, “aquí viu la millor perruquera del món”...). La senyora del taulell em mira. Em presento. Es diu Montse. “És vostè la tercera persona que entra avui a la botiga. Ahir ni un. És un desastre. Ens tenen abandonats”. La botiga ha estat allà des de del primer dia de l’any 1929. La Montse afirma que els han abaixat el lloguer però la falta de turisme està enfonsant el Poble Espanyol. Activitats, música, promoció, però hi falta alegria, que no es demostra veient cadenats en determinades botigues o restaurants. Entro en un bar de la plaça Major. M’assec a la terrassa. Demano una aigua com a homenatge a l’històric rom amb cocacola de fa més de trenta anys. Era una època que l’Almax no era el patrocinador principal del meu estómac. Pregunto al cambrer que sobreviu als últims 30 anys del lloc on era aquell bar de jazz i m’assenyala en diagonal. “Si és el que m’imagino, va durar pocs mesos”. Una sort. Massa ximpleria de bar per a una època que el soterrani i la sordidesa dominaven el disseny i aquell jazz “guai del Paraguai”. (Demà: el zoo).
Activitats i música, però hi falta alegria, que no es demostra veient cadenats en botigues o bars