La sang i els nus s’han de servir ben calents
Potser el millor exemple de sèrie d’estiu és True blood. El canal HBO la va estrenar el mes de setembre de 2008 (o sigui, que inicialment era una aposta de tardor) i el públic i la crítica no sabien ben bé què extreure’n. Era d’Alan Ball, l’oscaritzat guionista d’American beauty i autor d’A dos metros bajo tierra, i d’ell se n’esperava una obra meditada, pausada, seriosa. El que proposava, en canvi, era una història passada de rosca sobre l’Amèrica profunda i com era de complicat que la societat acceptés que els vampirs visquessin entre ells, una situació possible des que s’havia descobert una sang sintètica que permetia que no s’alimentessin d’humans. Era com si Ball s’hagués dit que escriuria l’antítesi del que s’esperava d’ell perquè també tenia dret a divertir-se i no només a divagar sobre crisis existencials i el sentit de la vida i de la mort. I per què és la sèrie estiuenca per antonomàsia? Doncs pel seu èxit sobtat quan HBO en va estrenar la segona temporada un mes de juny.
La tardor és una estació complicada per a la salut mental, on l’arribada del fred i la reducció d’hores de llum afecta el benestar emocional de les persones. No hi havia el marc mental adequat per gaudir d’un divertiment, sobretot quan el canal tenia un públic predisposat als reptes dramàtics i teca per mencionar al doctorat. Els programadors van veure que de mica en mica els episodis havien interessat i van prendre la decisió de no esperar dotze mesos i estrenar les aventures de la Sookie Stackcompanys house (Anna Paquin) a l’estiu. Allà l’univers literari de Charlaine Harris va fruir amb un públic amb la neurona desconnectada. Ja no li calia ser transcendent: en tenia prou amb ser calorosa, imprevisible, estrambòtica i generar conversa amb el seu ús descarat i trapella de la violència i de la nuesa.
La història començava amb la Sookie, una cambrera amb poders telepàtics enamorant-se d’en Bill (Stephen Moyer), un vampir de 173 anys, en un context on els de la seva espècie patien la xenofòbia d’una població no disposada a acceptar uns éssers que abans se’ls haurien cruspit. Al cap de no res ja hi havia homes llop, bruixes o fades en un poble de Bon Temps humit, de samarreta enganxada, i de ciutadans de cervell de mosquit, futurs votants de Trump. També s’ha de dir que els títols de crèdit, que mostraven moltes imatges de la comunitat negra dels Estats Units, semblaven un esquer perquè els pedants perdessin els papers, per posar en evidència els espectadors assedegats de profunditat en una obra d’HBO. La metàfora que els vampirs simbolitzaven el racisme era tan òbvia que directament era buida, com una trampa.
Amb el canvi d’ubicació, True blood es va convertir en el fenomen que HBO necessitava després de la fi de Los Soprano el 2007, un que mantingués el canal al mapa amb xifres d’espectadors i no només bones crítiques. Va posar de manifest la importància de saber programar, d’entendre les necessitats de l’espectador i quan una obra té l’espai idoni per expandir-se i triomfar. I l’estiu no és això, també? La capacitat de redefinir-nos, d’aprofitar les vacances per canviar d’aires i d’entorn i així sanejar els pensaments, llevar-se prejudicis, d’adquirir perspectiva, de posar en pràctica una nova manera de fer i de ser sense les mirades habituals jutjant cada moviment. És un entorn on reinventarse i com a mínim a HBO li va anar bé la jugada.