El mag impostor
No és fàcil detectar un entabanador. De farsants i impostors n’hi ha en tots els àmbits de la vida, i es poden presentar sota l’aparença d’un intel·lectual presumit, un amant melindrós, un professional de la medicina prestigiós o un saxofonista borni. “Recorda’t de desconfiar”, deia Stendhal molt abans que la mentida campés al seu aire i tots ens tornéssim descreguts. Però, posats a esquivar possibles falsaris, diria que l’ocupació més confiable és la de mag. Al cap i a la fi, són els únics que enganyen amb la complicitat dels enganyats, perfectament disposats a deixar-se entabanar a canvi d’un moment de sorpresa i emoció. És el que a començaments del segle passat provocava en les seves multitudinàries audiències Chung Ling Soo, un cèlebre prestidigitador l’exercici d’il·lusionisme més gran del qual va ser ell mateix. Nascut a Nova York com a William Ellsworth Robinson (18611918), va aprendre trucs de màgia del seu pare, que treballava en una companyia ambulant de varietats. El seu talent era prodigiós, però tenia un problema: la seva presència escènica era deplorable i, a més a més, era incapaç d’inventar trucs nous, de manera que s’havia de limitar a copiar els d’altres mags. I això significava que no seria mai cap de cartell. Va exercir d’assistent de superestrelles del moment, fins que el 1899, assegut entre el públic embadalit del Union Square Theatre, va descobrir Ching Ling Foo, un mag xinès amb uns trucs que als Estats Units no es coneixien. Va decidir robar-li la personalitat, i es va convertir en ell.
Poc després va marxar a Europa com a Chung Ling Soo i una vida inventada: fill d’un missioner escocès i una dona cantonesa, va quedar orfe amb
No parlava mai a l’escenari adduint que no sabia anglès, i a les entrevistes es feia acompanyar d’un intèrpret personal
13 anys i, a partir de llavors, va ser criat per un mag xinès. Vestit amb túniques pesants de seda de mànigues amples, portava el cap rapat amb una trena fina penjant del clatell. No parlava mai a l’escenari argumentant que no sabia anglès, i a les entrevistes es feia acompanyar d’un intèrpret personal. El seu número més famós era el de La bala atrapada, amb què almenys sis mags ja havien perdut la vida. Es plantava davant un escamot d’execució i anava atrapant amb un plat les bales que li disparaven des de l’altra banda de l’escenari. Una nit va fallar alguna cosa, Soo es va desplomar i va deixar a la intempèrie el seu engany més gran de tots. N’hi va haver prou amb tres frases pronunciades en un anglès perfecte: “Oh, Déu meu. Ha fallat alguna cosa. Abaixeu el teló”.
La vida personal de Robinson va ser tan plena d’enganys com el seu acte escènic. Bígam, va abandonar la seva família als Estats Units i en mantenia dues més que vivien als extrems oposats de Londres. Es va arribar a especular sobre la hipòtesi del suïcidi o, fins i tot, d’un assassinat. El fiscal va concloure que va ser una mort accidental.
Uns anys abans Chung Ling Soo i Ching Ling Foo van coincidir a Londres, i Foo, acusat de falsari, el va desafiar a un repte màgic per demostrar que el seu rival era l’impostor. Però es va retirar, avergonyit, quan va comprovar que a ningú no li importava la veritat. Sovint la veritat només és una inversió de confiança. Un acte de fe.