Quant va tardar Hitchcock a rodar l’escena de la dutxa de ‘Psicosi’?
Quan Alfred Hitchcock va decidir adaptar al cinema la novel·la Psicosi, de Robert Bloch, publicada el 1959, ja era tot un cineasta respectat. El britànic havia triomfat amb la glamurosa tecnicolor de Perseguit per la mort, i per a ell Psicosi no era més que un acudit de sèrie B, una joguina amb què entretenir, manipular i sorprendre l’espectador, filmat en blanc i negre, al mateix temps que era tot un toc d’atenció a aquella càndida societat nord-americana aferrada a l’aparent tranquil·litat del seu espai domèstic que es pensava que no podria ser mai víctima d’un desequilibrat a la seva pròpia casa... i més concretament en la intimitat del seu propi lavabo.
Fins a l’estrena de la pel·lícula, ja fa 60 anys, el terror havia procedit gairebé sempre de l’espai exterior, de criatures alienígenes o de monstres clàssics com Dràcula o Frankenstein. El tímid Norman Bates, inspirat en l’assassí en sèrie de Wisconsin Ed Gein i interpretat a la pantalla gran per Anthony Perkins, bé podria ser el típic veí del costat. “La meva intenció era fer que la gent cridés, xisclés i tot això... però no més que en una muntanya russa”, declararia el mestre del suspens respecte al propòsit de la seva magnífica obra.
L’actriu Janet Leigh encarnava Marion Crane, la secretària que fugia de l’empresa amb un botí de 40.000 dòlars i de nit feia cap al motel Bates. El seu personatge moria als 40 minuts de metratge, una cosa impensable per a un públic acostumat a veure com els seus actors preferits desfilaven davant els seus ulls fins al final de la història.
Els crits de la intèrpret a la banyera mentre era apunyalada per Bates van sorprendre, aquell 16 de juny del 1960 al DeMille Theatre de Nova York, uns espectadors que xisclaven com descosits davant la visió d’un destí tan macabre, tal com recorda el cineasta Peter Bogdanovich, que en aquella època exercia de crític: “Va ser la primera vegada de la història del cinema en què no estaves fora de perill a la sala”.
En total van caldre 78 preses i 52 talls per elaborar una escena revolucionària i icònica de tan sols 45 segons que va transformar per sempre la manera de fer cinema i que Hitchcock va modelar i va cuidar de manera obsessiva durant una setmana sencera com una peça independent de la resta de la pel·lícula, el rodatge de la qual va transcórrer entre l’11 de novembre del 1959 i l’1 de febrer de l’any 1960.
I és que el poder de la màgia cinematogràfica és omnipresent al llarg d’aquest espectacle antològic, des de la manera de rodar les imatges des de diferents angles de càmera, passant per la inoblidable música composta per Bernard Herrmann o l’estudiada coreografia en què el dissortat personatge de Leigh s’intenta defensar del seu assassí fins a caure desplomada agafada a les cortines de la banyera. Insuperable.
I DEMÀ... Quins personatges de Peyo van canviar de color per a la seva edició als EUA?