Nedadors radicals
Hem quedat a les set. Del matí... He hagut de matinar com mai, però després d’avorrirme per l’autopista fins al punt d’equivocar-me de sortida, tinc premi. Recorro gairebé el total dels 365 revolts que enllacen Sant Feliu i Tossa a bon ritme. Sense haver d’accelerar pressionada per l’ansietat dels que necessiten ser els primers a plantar la tovallola i la nevera a la sorra en aquests temps sense aglomeracions ni abraçades. Ni frenar rere els ciclistes que s’atreveixen amb tot, ja siguin pujades o baixades, revolts cecs, el termòmetre vorejant els quaranta o tots aquests conductors que es descuiden de reservar un espai a la calçada per a ells.
I així, pensant que no seré mai capaç de res de tot això (d’emular els de les neveres a la platja però encara menys els ciclistes i els seus equilibris sobre els vorals inexistents) i enyorant des de la comoditat del meu cotxe gairebé de joguina els temps que conduïa sola però amb moto vorejo en un tres i no res els blaus llunyans de Salions, Futadera, Giverola, cala Pola, cala Bona, Mar Menuda i platja del Reig... Ja a l’aparcament de la platja Gran em trobo amb ells.
De cinc cotxes en fila amb els capós oberts n’han baixat una dotzena d’ocupants per calçar-se els seus banyadors minúsculs (al mar, com menys tela menys rascades...) i embotir els telèfons, claus i provisions dins d’unes cridaneres boies taronges que alguns ja porten lligades a la cintura.
Saludo i em presento (gairebé no els conec: tot aquest embolic s’ha organitzat per WhatsApp) i me n’adono que no tinc excusa, que no tinc més remei que nedar amb aquests radicals. Sense adonar-me’n, ja soc dins l’aigua. Vas bé, vas bé, m’animo. M’he situat estratègicament
Set mil metres; tres hores? Amb cotxe amb prou feines m’haurien calgut més de deu minuts
darrere d’uns peus que esquitxen però poc, i, així, amb el camí marcat, m’abandono a la insuportable bellesa d’un fons transparent. Net i sense meduses, però tampoc intacte. Tinc les ulleres entelades; que he plorat? No, no, és impossible... Ara bé, el camí és al·lucinant. Desfilem entre roques. Ens endinsem en coves. I nedem, nedem i nedem fins a cala Pola, on el líder del grup dona instruccions perquè allà reculi qui no se senti capaç de continuar més endavant. Tinc les mans i els peus glaçats i la llengua espessa, l’espatlla em cruix, però no m’importa el que vingui. Després d’uns bons mil metres de mar picada per fi arribem a Giverola. Tres mil cinc-cents. Mig trajecte.
Al descans confirmo que no tornaré pel camí de Ronda, no per falta de ganes, sinó perquè queda tallat, o sigui que torno a l’aigua. Darrera aquells peus guia , ajudada per la corrent i, sense aixecar el cap per a res, en un no res torno a ser al punt de sortida.
Tres hores per a 7.000 metres? Calculo que en cotxe amb prou feines m’haurien calgut deu minuts.