La frustració i la tristesa dels ‘complidors’
La disparitat a l’hora de respectar les restriccions exigides per la pandèmia passa factura emocional a moltes persones
La “nova normalitat”, l’aplicació de restriccions i normes de distància social en les nostres relacions i en les nostres rutines diàries comença a passar factura a moltes persones. En especial als “complidors”, a aquells que han acceptat que per frenar la pandèmia del coronavirus cal posar-se la mascareta, guardar metre i mig o dos metres de distància per parlar amb altres persones, evitar els llocs molt freqüentats, les reunions de grup o els desplaçaments innecessaris.
Fa setmanes que moltes d’aquestes persones veuen com els seus coneguts, amics i familiars estan gaudint d’un estiu “normal”, abraçant-se, menjant sense distància, compartint copes i tapes... O van a trobades familiars o amb amics en què se senten com a “persones rares” o són titllats d’“extremistes” o “paranoics” perquè mantenen posada la mascareta o van recordant la necessitat de “no enganxar-se tant”. I això, quan un pensa que està fent el correcte i a més veu que els brots de casos no paren de créixer, provoca frustració i tristesa, i pot desencadenar sentiments d’incomprensió, ràbia, impotència, que portin la persona a sentir apatia i aïllar-se o, al contrari, a reaccionar amb agressivitat davant de qui “no compleix”.
“És una situació que s’està patint en molts entorns familiars i d’amics, en què hi ha persones a qui els fa la sensació de no encaixar, s’hi senten malament perquè elles estan acatant les normes i prioritzant quedar-se a casa i veuen que la resta no, i a sobre se les miren de manera estranya o es burlen de les seves precaucions“, comenta la psicòloga Gabriela Paoli.
Però, per què es donen comportaments i respostes emocionals tan dispars davant les normes i usos socials imposats per la Covid-19? Rafael San Román, de la plataforma de psicologia Ifeel, assegura que hi ha molta diversitat perquè la reacció depèn de la interacció entre la personalitat de cadascú (si és més o menys temorós, més o menys asocial, arriscat, solidari...), la seva percepció de vulnerabilitat, les situacions que viu i com li ha anat durant aquesta pandèmia (si ha estat malalt, si ha patit pèrdues d’éssers estimats, problemes econòmics...). “Hi ha tot un continu de reaccions que van des d’una gran por fins a una gran percepció d’invulnerabilitat, i cadascú se situa més o menys a prop d’aquests extrems, i fins i tot va variant de lloc segons el moment o les circumstàncies”, apunta San Román.
Rafael Penadés, psicòleg de l’Hospital Clínic i vocal de la junta de govern del Col·legi Oficial
de Psicologia de Catalunya (COPC), coincideix que hi ha tot un espectre de reaccions que van des de la dels negacionistes, els antisocials o els narcisistes, fins a la dels complidors, els temorosos o els qui ho viuen amb ansietat.
Ara bé, creu que la majoria se sent “complidora” i vol evitar el contagi i l’expansió del coronavirus, el que passa és que després actuen de manera diferent perquè la seva percepció de risc és diferent, ja sigui per personalitat, per edat, o per les circumstàncies.
“Per exemple, quan estem amb persones amb qui tenim una relació estreta la nostra percepció de perill es veu alterada”, i això explica que molts brots de contagi s’estiguin produint en reunions d’amics o familiars, “que és quan abaixem la guàrdia”, apunta Penadés. Per això la importància de les prescripcions, de tenir unes normes com a referent, “perquè les normes ens ajuden a corregir aquests biaixos, aquesta il·lusió d’invulnerabilitat” que tothom té en algunes circumstàncies o amb certes companyies.
El psicòleg del Clínic explica que les raons per les quals moltes persones, coneixent les mesures de prevenció d’una malaltia, no les adopten ja ha estat objecte d’estudi en el cas de la sida i d’altres patologies. “Les investigacions apunten tres grans motivacions; la primera i més important és la negació, que actua com a mecanisme de defensa, ja que si tinc en compte les mesures i no sé bé quan aplicar-les em preocupo; però si les nego, això em fa la sensació de control”, resumeix Penadés.
I continua: “Una segona raó és l’elitisme o narcisisme; gent a qui li agrada sentir-se diferent i marcar-se com a diferent; no formar part del grup. I la tercera és el conformisme social, gent que no resisteix la pressió, que per no dir que no al grup, si els altres no guarden les distàncies o no es posen la mascareta, ells tampoc”.
A aquests s’hi suma el perfil de persones antisocials, “que veuen en això de no posar-se la mascareta o no quedar-se a casa un acte de revenja o de rebel·lió, que potser ho han passat malament amb el confinament i pensen que ara han de rescabalarse fent el que volen”.
I tots aquests grups són els que provoquen que els “complidors” s’irritin, es frustrin o se sentin “imbècils” si es queden a casa quan d’altres surten de festa o de vacances, diuen els psicòlegs consultats.
Óscar Asorey, psicòleg d’Isep Clínic, assegura que entre aquests complidors també hi ha un perfil de persones ansioses, amb tendència a passar por , més cautes a l’hora d’exposarse a situacions de perill i més complidores de les normes que, quan s’enfronten a una circumstància de risc, a algú sense mascareta, experimenten molt malestar emocional i poden ser altament reactives i desencadenar un conflicte o una agressió.
“L’agressivitat és una manera d’expressar el malestar, encara que no sigui la més adequada, i tot i que els conflictes per la distància social o la mascareta són excepcionals als nostres carrers, hi sorgeixen algunes tensions, perquè entre els no complidors també hi ha un col·lectiu que se sent ofès perquè li vulguin imposar alguna cosa i que, si se li diu res, reacciona desafiador”, argumenta Asorey.
Referent a això, San Román apunta que “un viu en societat i no tothom té la mateixa percepció del risc ni de la vulnerabilitat; hi ha gent que en la seva vida en general és més despreocupada, o més insolidària, o més caòtica... i això també es nota en l’adopció de mesures per prevenir el coronavirus; i un ha de preocupar-se i assumir la responsabilitat dels seus actes, no la dels actes d’altres; del que fan els altres se n’han d’ocupar ells”.
Això exigeix, diu San Román, un “equilibri precari entre el dret a indicar a altres persones que estan fent una cosa malament quan no porten la mascareta o no respecten distàncies, i el convertir-se en el senyor perfecte o el senyor renyaire”.
Segons el psicòleg, no hem de perdre de vista que hi ha una fina línia entre la prudència, la prevenció i caure en l’obsessió permanent, de voler “plastificar o hidrogelitzar” la vida, entre altres raons perquè la prevenció perfecta no existeix, la Covid-19 és un enemic invisible i qualsevol pot acabar contagiat.
“La vida en societat no pot consistir a anar acusant-nos mútuament; he de ser flexible, no puc pretendre que els altres facin el mateix que jo”, emfatitza el psicòleg d’Ifeel.
Per tant, es tracta de conviure amb la manera que tenen els altres de gestionar la pandèmia sense que això deteriori el nostre estat anímic. I això pot resultar més fàcil si es tenen en compte algunes premisses, com ara anticipar-se i evitar situacions conflictives, blindarse a la discussió amb frases escut o buscar amics o familiars que també siguin “complidors”. (Més detalls en la informació que acompanya aquestes línies).
RAONS DE L’INCOMPLIDOR Negacionisme, elitisme, pressió social, rebel·lió, revenja...
IRRITACIÓ DEL COMPLIDOR Fa servir la mascareta, evita el contacte..., i és el “paranoic” per a amics o familiars