França ‘enyora’ el general De Gaulle
La casa familiar, el museu i la tomba del fundador de la V República són llocs de peregrinació dels francesos, atrets per una figura encara molt actual, respectada i de consens
AColombey-lesDeux-Églises s’arriba per unes carreteres rurals delicioses que serpentegen entre turons boscosos i camps de gira-sols. Es travessen pobles on els veïns encara es giren quan passa el cotxe d’un foraster. Són les 10 del matí i el silenci només el trenca el mugit d’una vaca. Aquesta localitat de 700 habitants, a 250 quilòmetres al sudest de París, va ser triada per Charles de Gaulle com a refugi. El 1934 va comprar aquí la seva casa, La Boisserie, i hi va morir, el 1970. Avui és un lloc de peregrinació, amb el museu memorial, inaugurat el 2008, el cementiri i l’església.
El carisma de De Gaulle es manté intacte. La seva figura és més actual que mai quan fa 50 anys de la seva mort i 80 de la cèlebre al·locució a la BBC, des de Londres, cridant a la resistència contra els ocupants nazis. No hi ha gaires personatges que suscitin tant consens als seus països. Potser Abraham Lincoln i Franklin D. Roosevelt als Estats Units o Winston Churchill al Regne Unit.
En la primera entrevista després de ser nomenat primer ministre, el mes passat, Jean Castex es va declarar “gaullista social”. Probablement ho va dir convençut, però amb càlcul polític, coneixedor també que aquesta etiqueta troba una acceptació majoritària.
“Avui tothom és gaullista –corrobora el director del museu memorial, Laurent Dumont–. Hi ha un mite gaullista. Es parla del De Gaulle visionari, del social, del radical. Es posa el nom de De Gaulle i s’afegeix un adjectiu darrere”. Aquest fenomen no és nou. Ja ho va anticipar l’escriptor André Malraux, que va ser el seu ministre de Cultura, quan va afirmar que “tothom ha estat, és o serà gaullista”. Semblava una exageració. Ha resultat una profecia.
L’última a declarar-se devota del general ha estat Marine Le Pen, la líder de l’ultradretà Reagrupament Nacional, ex-Front Nacional. El partit fundat pel seu pare va trobar el seu electorat precisament entre els ressentits de De Gaulle, entre els qui no li van perdonar mai que renunciés a Algèria. L’historiador Sébastien Verney veu xocant que fins i tot l’extrema dreta “instrumentalitzi a qui va intentar assassinar en diverses ocasions, sobretot l’OAS (organització terrorista), oposada a la independència d’Algèria”. Avui, tot i això, la filla de Le Pen s’identifica amb la idea de sobirania nacional a ultrança de De Gaulle i la contraposa a la política de Macron, que segons ella subordina els interessos del poble francès als de la Unió Europea i dels grans poders econòmics i financers transnacionals.
“Els francesos necessiten la figura del pare, encara avui”, argumenta Dumont. A parer seu, molts francesos tenen avui una imatge inexacta De Gaulle com a “home conservador, sempre amb vestit i armilla, catòlic”. “Però és important recordar que quan va emergir com a figura històrica, el 1940, va ser un rebel, a contracorrent de tota la jerarquia militar –adverteix el director–. El van condemnar a mort, el van degradar i li van confiscar totes les propietats”.
Fins fa uns anys, anava a Colombey-les-Deux-Églises un públic amant de la història o incondicionals de De Gaulle. Ara la tipologia és més plural. Les empreses i organitzacions el trien com a escenari per a les seves conferències i cursos. “Té tot el sentit fer aquí un seminari de ges
tió empresarial –assegura Dumont–. Quan es parla avui d’autoritat, de gestió de l’Estat i de les empreses, què és l’autoritat? En termes de gestió, De Gaulle és una persona que aporta molt. En qüestió de virtuts, De Gaulle és molt complet. Té la perspectiva privada i la perspectiva pública. Avui molts actors polítics i d’empreses són incomplets. Tenen virtuts de superfície, d’aparença, però si grates no en tenen tant. Charles de Gaulle va ser militar, escriptor, va tenir vida política, família, una filla discapacitada. Va ser un home complet”.
Per al professor d’història –i hispanista– Benoît Pellistrandi, hi ha una “enyorança” de De Gaulle, la nostàlgia per un estil de govern més auster, allunyat de la frivolitat actual. “No recordem el dia a dia de la seva política, hem oblidat la duresa d’un poder que era constitucional, evidentment, però sens dubte autoritari, per fixar-nos en una manera de fer política, en una dignitat realment republicana”, assegura Pellistrandi. “És una sort per al nostre país i una desgràcia per a Espanya que no hi hagi un De Gaulle... Joan Carles ho hauria pogut ser...”, comenta.
Per l’historiador, la passió francesa per De Gaulle expressa potser “una incapacitat de mirar el futur i una forma d’obsessió per l’última gran pàgina de la història de França, perquè al cap i a la fi no n’hi ha tantes al segle XX”. “De Gaulle va redimir la història de França, i això ho volem recordar”, afegeix.
Pellistrandi s’atreveix a un original joc de comparació entre el general i el Quixot: “En un petit poble de la Xampanya francesa, el nom del qual recordem, Colombey-les-Deux-Églises, va viure un don Quixot afortunat, un don Quixot francès que va saber fer de la realitat si no un conte de fades almenys una història gratificant”.
El santuari del gaullisme està dominat per una enorme creu de Lorena, símbol de la resistència antinazi. És l’únic element excessiu en un entorn de sobrietat. En l’exposició s’aborden aspectes privats i públics. Es recorda el progrés econòmic d’aquells anys i l’ànsia de sobirania i reconeixement per a França, que va aconseguir un seient permanent al Consell de Seguretat de l’ONU i es va dotar de l’arma nuclear. No falten anècdotes reveladores. Quan era president, De Gaulle va fer instal·lar un comptador d’electricitat a l’àrea privada de l’Elisi. Volia pagar el consum que li corresponia.
Al cementiri del poble costa de trobar-ne la tomba. No destaca sobre la resta. Sorprèn per la seva senzillesa. A l’església adjacent disposen d’un llibre on els visitants escriuen els seus comentaris. Un dels darrers, de dijous passat, diu així: “Que l’acció del general De Gaulle inspiri els homes d’avui. Va saber conciliar bé la seva vida, la seva fe, el seu destí. Per a aquells que privilegien el bé comú per sobre de l’interès individual. Gràcies, general, pel que vau aportar a França”. Un altre posa èmfasi en el seu catolicisme i modèstia. “Com un simple creient, amb fe i convicció, el general es recollia i resava a l’església del poble –va escriure un admirador–. Probablement li agradava barrejar-se amb la població local en els oficis dominicals com un simple feligrès. Una bonica lliçó d’humilitat i de simplicitat per a un home tan gran, un servidor de França, una mica a la imatge de Crist”.
De Gaulle va tenir sort en la compra de La Boisserie, una casa espaiosa però sense ostentacions de luxe, en una finca de 2,5 hectàrees. La va adquirir amb una fórmula de renda vitalícia que s’extingia en cas de mort de la venedora, fet que es va produir poc temps després.
El general va triar Colombeyles-Deux-Églises per la seva tranquil·litat i per ser equidistant de París i de la frontera alemanya. Pensava que una altra guerra amb el país veí seria inevitable i que tindria a prop el seu destí al front quan arribés el cas. El considerava també un lloc idoni per a la seva filla Anne, amb síndrome de Down, per qui sentia molt d’amor.
Durant la visita a La Boisserie, la guia explica que De Gaulle odiava el telèfon. Ni tan sols en tenia un al seu despatx. No volia que el molestessin quan escrivia o cavil·lava. Atenia les trucades la seva esposa, la Yvonne, o la governanta. Només responia si era urgent. Home d’un altre temps, costa d’imaginar-lo escrivint tuits per reaccionar a qualsevol notícia. Treballava a un altre ritme, sense tanta immediatesa. Potser va ser una de les claus del seu èxit.
L’OPINIÓ DE L’HISTORIADOR
“Va redimir la història de França i ens en volem recordar”, diu Benoît Pellistrandi
EL LLIBRE DELS VISITANTS
“Que inspiri els qui privilegien el bé comú”, escriu un admirador