Els aborígens esquiven el virus
Tot i la marginació, els nadius només han patit 99 dels més de 22.500 contagis a Austràlia, sense cap mort
Al març, quan Austràlia vivia la primera onada de coronavirus, la comunitat de Barrel Well es va aïllar “per seguretat” i va començar a subsistir amb una compra mensual, donacions i de la carn de cangur. Unes quaranta persones viuen en aquest assentament a la terra dels nanta, a la nació yamatji. Un punt minúscul a la regió del Mid West pels occidentals.
“La meva comunitat ha tancat la porta –afirma Rachel Mallard, del Comitè del Servei Mèdic Aborigen de Geralton–. Tenim limitat el nombre de persones, només hi entren els essencials, com els que porten aigua, que arriba en camions perquè el dipòsit es va trencar abans de la pandèmia”.
Ningú a Barrel Well no amaga les seves pors. Molts encara no treballen i es passen el dia parlant del virus. La Rachel té set fills, dos que viuen amb ella, i dotze nets. “La meva mare és la més gran de setze, vinc d’una gran família”, afirma. La mare de la Rachel té 76 anys i viu amb el pare, de 83. Ella té diabetis, ell pateix asma i del cor. “El meu pare continua ensenyant-me coses sobre la meva cultura, el meu país”, recorda. “Cada dia aprenc una cosa nova”.
La salut dels pares de la Rachel no és un cas aïllat. Segons l’enquesta estatal del 2019, un 46% de la població aborigen i illenca de l’estret de Torres pateixen una o més malalties cròniques. “Tindré por fins que trobin una vacuna. Estaré espantada fins que arribi aquest moment perquè no hi ha una altra solució. Tots tenim por, fins i tot tu”, assegura aquesta dona nanda wadjarri nadji.
Després del colonialisme, la segregació, el racisme i els escassos esforços dels governs australians, tancar la bretxa amb la població no indígena és encara un somni per a les generacions futures.
Els fills aborígens tenen el doble de possibilitats de morir abans de fer cinc anys que els no indígenes, només un 47% completa el dotzè any escolar i són el doble de propensos a fumar. Als seus avis se’ls considera població de risc als 50. Vint anys abans que la resta.
Malgrat aquesta iniquitat, les comunitats aborígens només han patit 99 contagis dels més de 22.500 comptabilitzats fins ara a Austràlia, sense cap mort ni cas crític. La majoria es van contagiar a l’estranger. Melbourne és el centre dels rebrots. Cada tres dies, hi ha mil nous positius. Els estats han tancat les portes amb Victòria i ningú no s’atreveix a aixecar les restriccions de moviment.
“Necessitem continuar treballant per garantir una quarantena o aïllament segur a tot Austràlia, particularment a les àrees urbanes, on la població aborigen sol viure amuntegada”, assegura el doctor i epidemiòleg Jason D. Agostino, que durant la pandèmia ha treballat com a assessor de l’Organització de la Comunitat Nacional Aborigen de Control Sanitari, una entitat que agrupa 143 membres de salut aborigen.
Segons el seu parer, les restriccions han deixat moltes clíniques sense especialistes o personal. “Hi ha el risc que més gent mori per no rebre un tractament per a una masobre laltia crònica que de coronavirus”, apunta. Un criteri que el president de l’Associació Australiana de Metges, Tony Bartone, comparteix: “Doblegar la corba no significa res per a la població aborigen en algunes àrees remotes”.
“Un gran nombre de persones grans cada dia s’adonen de com un tipus blanc d’uns cinquanta els diu com haurien de viure”, explica la senadora Lidia Thorpe, “això va la confiança en un Govern que no ha estat mai aquí per fer res per als primers pobladors d’aquest país”. En els primers mesos de la pandèmia, Thorpe, una dona gunnai-kurnai gunditjamara que l’any 2017 va ser la primera aborigen d’asseure’s al Parlament de Victòria, tenia por del mal que podia causar. Ara tot continua igual.
A finals de març, Dwayne Mallard amb nou líders aborígens de diferents estats van escriure en quatre pàgines les necessitats urgents dels més vulnerables: demanaven botigues, neveres o mantes, reparar cuines i banys, o accés a internet en zones on les companyies mineres gaudeixen de plena cobertura. Permetre els enterraments, subministraments de menjar per a aquells que viuen a 400 quilòmetres d’un supermercat o gasoil per a les comunitats que depenen d’un generador. La llista es va enviar als ministres estatals i a Ken Wyatt, ministre dels Australians Indígenes. “La resposta està sent decebedora, generalitzada, jugant amb els percentatges com una manera de respondre”, diu Dwayne Mallard.
“Som els més pobres d’aquestes terres i els més malalts. Això ha d’acabar –sosté Torpe–. La pandèmia està destacant clarament qui és un privilegiat per sobreviure i qui no basant-se en qui ets”. Per això l’autoorganització ha estat la clau de l’èxit en aquesta primera part. Moltes comunitats han pagat dues setmanes de quarantenes al personal de les clíniques. Van utilitzar grups de Facebook o emissores de ràdio per informar de les restriccions que anaven implementant i donaven consells d’higiene en anglès i les llengües de les primeres nacions.
A Austràlia Occidental, Mallard –cosina de Rachel– ha estat en contacte amb les autoritats i va negociar amb els directius de les principals cadenes de supermercats per assegurar provisions. “La meva preocupació és que el Govern mira les seves terres pensant que si hi ha un brot això és el que farem. La situació actual ni tan sols ens ajuda a prevenir-lo”, afirma aquest home wajarri-Nanda yamatji.
Les intencions polítiques o els diners no són més que promeses. A Barrel Well les portes continuen tancades i comptant amb l’ajuda mútua. Cada tres setmanes fan una ronda de trucades amb les comunitats veïnes de la nació yamatji. “Tinc 51 anys i vaig topar amb el racisme quan era una adolescent i ara els meus nets han d’enfrontar-se a això”, recorda Rachel Mallard, “no som monstres, no som micos, som éssers humans. Tracteu-nos a tots per igual”.
“La meva comunitat ha tancat la porta; només hi entren els essencials, com els que porten aigua en camions”
Por.