El poder desgasta Podem
La participació en el Govern central ha accentuat el declivi electoral de la coalició que capitaneja Pablo Iglesias
Aquesta és la història d’un somni mil vegades incomplert: avançar el PSOE per l’esquerra i arrabassar-li la primogenitura de l’oposició. El va tenir ja l’eurocomunisme al final de la dictadura; el va tornar a tenir el comunista Anguita al final del felipisme, i va tornar amb més força que mai el 2014 a través de la nova esquerra que encarnava Podem i de la indignació que bullia en les noves generacions de votants. La crisi havia estat molt dura i els seus gestors, a esquerra i dreta, en van sortir carbonitzats.
El somni va estar a punt de complir-se a les eleccions del 2015, les primeres legislatives que van materialitzar el nou escenari polític. Tot just 300.000 vots van separar Podem del fràgil PSOE d’un Pedro Sánchez principiant. I, a més, a l’esquerra postcomunista convencional (IU) s’acumulaven encara gairebé un milió de vots, teòricament susceptibles de sumar-se a una alternativa guanyadora. El sorpasso semblava a l’abast de la mà.
Aquell miratge va contribuir al bloqueig institucional i a la repetició dels comicis el 2016. Amb la victòria a l’abast de la mà, Podem va apostar per barrar el pas a un govern del PSOE i Ciutadans i va armar una aliança amb IU que, en teoria, li havia de proporcionar gairebé 600.000 vots més que als socialistes (tot i que no més escons, segons les projeccions provincials).
El que va passar realment és que la nova coalició, Units Podem, va perdre més d’un milió de vots en la nova cita amb les urnes. La suma va resultar ser una resta que va suposar menys paperetes de les que va obtenir el mateix Podem el 2015. La coalició liderada per Pablo Iglesias havia perdut el caràcter lleugerament transversal del Podem de la primera hora. I aquella mutació s’havia traduït en una fuga d’electors que no s’identificaven amb l’esquerra radical convencional, però també d’antics votants d’IU que no es reconeixien a la nova amalgama.
A partir d’aquest moment, Ciutadans va capitalitzar en solitari l’etiqueta del que és nou contra el que és vell i malgrat el seu suport al PP, va escalar en les enquestes fins a postular-se com a segona força, a tot just un punt i mig dels populars i per sobre del PSOE. Per la seva banda, UP va encetar un suau declivi que el va mantenir per sempre per sota del 20% dels vots i molt lluny del 24,4% que suposava, el 2015, la suma amb IU. Això sí, el somni del sorpasso va poder mantenir-se viu perquè encara a les autonòmiques basques i gallegues del 2016 les confluències locals de Podem es van imposar al Partit Socialista.
El veritable canvi es va produir arran de la moció de censura que va portar el PSOE de Pedro Sánchez al poder, el juny del 2018, i el va confirmar com la indiscutible alternativa de govern de l’esquerra. En el següent sondeig del CIS, la reactivació del vot d’aquest signe i el corriment en forma de sufragi útil ja havia portat el PSOE a vorejar el 30% dels sufragis (vuit punts més que tres mesos abans) i Podem a caure per sota del 15%.
Què cal fer?, es van haver de demanar els estrategs liles, que veien com a única possibilitat de recuperar l’espai perdut una política de guanyar temps i, mentrestant, capitalitzar amb un suport exigent l’agenda social del nou Govern.
Tot i això, les enquestes van continuar sense mostrar signes de recuperació i van mantenir UP per sota del 15%. I en aquest context es va anar gestant el que semblava la pedra filosofal per recuperar el vigor electoral perdut: entrar en el Govern. Les eleccions anticipades de l’abril del 2019 van ser la primera prova d’aquesta estratègia i si bé Unides Podem (amb nova denominació còmplice amb el vot feminista) va obtenir només el 14% dels vots (deu punts menys que el 2015), el desenllaç es va poder interpretar com el resultat d’exigir un govern de coalició al PSOE.
Però si algú pensava que era precisament aquesta reivindicació la que havia esmorteït la caiguda electoral de la formació lila, la repetició dels comicis el novembre de l’any passat (i precisament pel rebuig del PSOE a aquesta exigència) es va encarregar de desmentir-ho. UP va retrocedir un punt i mig i va perdre set escons. I ara, després de set mesos de govern de coalició que la pandèmia ha convertit en una eternitat, els rèdits electorals de participar en el Gabinet tampoc apareixen. Ben al contrari, UP sembla patir la maledicció que persegueix tots els socis menors d’una coalició, condemnats a ser parcialment fagocitats pel soci principal.
Les eleccions basques i gallegues del 12 de juliol ho van reflectir amb especial cruesa, més enllà de les particularitats locals. A Euskadi, la franquícia de Podem va perdre 85.000 vots i gairebé set punts respecte al seu resultat del 2016. L’antiga IU va obtenir el 1994 un resultat millor: 20.000 paperetes més. I en el cas gallec la desfeta ha estat encara més gran. La coalició que aglutinava Podem va perdre més de 220.000 sufragis amb relació als comicis del 2016 i el seu resultat va quedar molt a prop de la millor marca de l’IU gallega, el 1993: 51.000 vots ara; 45.000 llavors.
De fet, els resultats de les generals del novembre ja van deixar UP només dos punts per sobre del millor resultat del PCE, el 1979, o d’IU, el 1996. Un llarg viatge en el temps per acabar pràcticament en el mateix espai. L’única diferència és que l’esquerra alternativa participa per fi en el Govern de l’Estat.
El retrocés de l’esquerra alternativa amenaça de retallar-li l’espai fins al sostre històric d’IU
UP sembla estar patint el desgast anunciat de gairebé tots els socis petits d’una coalició