De Gaulle, més present que mai
AEmmanuel Macron li queden dos anys com a president francès. No seran fàcils. Després dels decebedors resultats de les últimes eleccions municipals i un canvi de govern amb un gir a la dreta, la seva popularitat ha caigut i el seu partit és més feble. No n’hi ha prou amb mostrar-se com el paladí de l’europeisme. Per això Macron ha decidit dirigir la mirada cap a Charles de Gaulle.
Deslluït pel coronavirus, aquest és l’any De Gaulle a França. El juny passat es van complir vuitanta anys de la crida del general a resistir contra els nazis per les ones de la BBC. I aquest novembre es compliran cinquanta anys de la seva mort. És, doncs, una bona ocasió per reivindicar el gaullisme. Macron té clar que la figura del general és el referent sòlid que tots reclamen. D’entrada, el seu nou Govern posarà molta més atenció a la França profunda i rural, majoritàriament gaullista, i a donar més pes a l’Estat protector, que serveix tant per rescatar Air France com per pagar la factura dels acomiadaments causats per la Covid-19.
El suport a Macron va començar a fissurar-se el 2018 amb la revolta de les armilles grogues, que va obligar el president a rebaixar l’arrogància, recórrer el país celebrant debats i acceptar algunes exigències dels manifestants. A l’abril ell mateix va afirmar: “Sapiguem reinventar-nos. Jo, el primer”. I per a aquesta reinvenció ha decidit inspirar-se en l’home d’Estat més respectat i popular a França, que va tornar l’orgull al país, va fundar la V República i va presidir un llarg període de recuperació econòmica. Com el general, Macron ha intentat erigir-se per sobre dels partits i busca un relat nacional similar al de l’home que va resistir als nazis, va alliberar França i va crear l’actual sistema institucional, únic a Europa.
Hi ha alguns conceptes del diccionari polític gaullista que han reaparegut en el debat públic francès: cohesió nacional, planificació de l’economia, recuperació de la sobirania industrial... El general personifica pels francesos la defensa de la sobirania nacional mitjançant la dissuasió nuclear i el poder econòmic a través d’empreses nacionals potents, elements que es contraposen, per exemple, amb la dependència de la Xina a causa de la pandèmia.
André Malraux va dir que “tothom ha estat, és o serà gaullista” a França, i així ho veiem en el moment actual a l’Hexàgon, quan fins i tot l’extrema dreta de Marine Le Pen lloa el seu llegat tot i haver-lo criticat durant anys per la pèrdua d’Algèria. En l’enfocament de De Gaulle, més Europa –l’Europa dels estats– suposava més França, i una França amb un paper de lideratge. I en aquest mirall sembla que es vol veure Macron, conreant una imatge gaullista alhora pragmàtica i nacionalista.
Per a la seva reinvenció política, Macron aposta per un relat nacional inspirat en el general