Putin i la decència
El president rus, Vladímir Putin, ha reformat la Constitució del seu país perquè li permeti romandre en el poder, si així ho desitja, fins a l’any 2036. Es tracta d’una reforma òmnibus, que inclou mesures diverses, algunes de caire social, com la defensa d’un salari mínim per sobre de la línia de pobresa; d’altres, d’encuny neoconservador, com una educació “patriòtica” per als joves, la “consagració” de l’ancestral “fe en Déu” del poble rus o l’exclusió del matrimoni entre persones del mateix sexe.
Però la que realment dona mans lliures a l’home fort de Rússia –des de l’any 2000– és la reforma de la institució presidencial: d’ara endavant només es podrà ser president dos mandats (en lloc de “dos mandats consecutius”, com fins ara). Amb una excepció redactada a mida per a Putin: tret de si la persona elegida ocupés prèviament el càrrec, en aquest cas, el “comptador presidencial” es posaria de manera automàtica a zero i podria començar un nou cicle. Això significa que la Constitució russa no permetrà a ningú ser president més de dotze anys. Llevat de Putin, que podria governar durant 36. Perquè, a l’esgotar el seu actual mandat l’any 2024, encara podria optar a dos més de sis anys cadascun, que potser el mantindrien a la presidència fins a l’any 2036, quan, en cas que continuï entre els vius, ja tindrà 83 anys. Dit en altres paraules, la prestigiosa gerontocràcia soviètica de la dècada dels vuitanta, exemplificada per l’incombustible ministre d’Exteriors Andrei Gromiko, serà cosa de nens.
Putin ha exposat una sèrie de raons per justificar aquesta reforma constitucional, entre les quals el desig d’estabilitat per al seu país i, també, de decència. Això de l’estabilitat, coneguda la seva mà de ferro, s’entén bé. A Rússia és molt arriscat no ballar al so del Kremlin. Pel que fa a la decència, ja és una mica més nebulós. Una persona decent és aquella que es distingeix per la seva honradesa i dignitat, per la seva incapacitat per a accions immorals o delictives. Quadra Putin amb la definició?
Segons Amnistia Internacional, a Rússia es vulneren sistemàticament drets humans com la llibertat d’expressió i associació, la corrupció és estructural i endèmica, s’apliquen mesures antiterroristes als dissidents, el Codi Penal titlla de “traïdor” qualsevol persona crítica amb la gestió governamental i es persegueix tant les oenagés socials o polítiques com les d’activistes LGTBI.
A banda de tot això, hi ha el controvertit assumpte de la fortuna personal de Putin. Oficialment, els seus ingressos com a president es limiten a uns 150.000 dòlars anuals. Però fonts occidentals apunten una mica més amunt i diuen que la seva fortuna és incalculable, o que Putin podria ser l’home més ric del món; aquests últims xifren el seu capital en una dimensió estratosfèrica, situada entre els 70.000 i els 200.000 milions de dòlars.
Les reformes constitucionals no són dolentes per se. Ans al contrari, poden ser molt convenients. El quid de la qüestió rau en què les motiva. Si es tracta d’adaptar la Carta Magna a les necessitats d’una societat canviant, són pertinents. Si es formulen en benefici del poder, són intolerables. Després hi ha el factor conjuntural: ara proliferen els populismes i els governants inútils, psicòpates o autoritaris. No fa falta que il·lustri aquests perfils amb noms propis: estan en la ment de tothom. I si se n’incrementa el nombre, podem arribar a una situació molt perillosa. Per això acabaré proposant un altre tipus de reforma constitucional que potser no té gaires precedents, però que a hores d’ara ja és necessària: una reforma que introduís algunes exigències bàsiques per als aspirants als més alts càrrecs de representació pública.
Aquestes exigències per als que es postulen com a futurs governants passarien, per exemple, per la superació d’un test en el qual s’haurien d’acreditar un mínim nivell d’intel·ligència, un de no menor de bonhomia i de generositat, a més de demostrar que no pateixen cap mena de psicopatologia ni cap tendència a abonar la desigualtat o l’odi.
Alguns relacionaran aquesta proposta amb una hemorràgia de bonisme de qui això firma, i que denota una certa ingenuïtat. Però això no treu que sigui necessària, i fins i tot diria que urgent. N’hi ha prou amb fixarse en qui mana a Rússia, als Estats Units o o al Brasil per apreciar aquesta urgència. Esmento aquests països, però podria parlar d’altres. Perquè cada dia guanyen posicions nous sàtrapes, també en països que són formalment democràtics, però on el progrés dels indesitjables corromp irremeiablement el sistema. Cal començar a parlar d’aquest tipus de reformes constitucionals. Abans que es constitucionalitzi de facto la indecència i que deixem definitivament el món en mans dels depredadors i els insensats.
Calen reformes constitucionals per garantir la idoneïtat dels que volen governar