La mare, cinc mesos en una habitació

La meva mare és en una residència, té 93 anys. Hi va entrar just unes tres setmanes abans de la pandèmia de la Covid; està ben atesa.

Ja fa gairebé cinc mesos que està tancadeta en una habitació; no sé si sola o acompanyada. En principi crec que tenen els residents sols, enllitats, en silenci, aïllats. Però ella està ben cuidada.

Quan li truco ja no em parla, les paraules són xiuxiueigs i no l’entenc. La mama s’ha endinsat dins el seu món particular, ja no reconeix les nostres veus, les de les seves filles.

Em diuen que ja no camina, ni es posa dreta. És a la seva habitació confinada; pel seu bé. Ja no es mou de la cadira de rodes, o del llit; qui sap. Però la meva mare està molt ben cuidada: li donen l’esmorzar, el dinar, el sopar... la dutxen un cop per setmana.

El personal se’n preocupa, sens dubte. Són gent amable i curosa. Fan el que poden perquè no poden fer-hi més; són pocs, poques. La mare està ben cuidada.

Al principi del bitxo tot era nou, imprevisible, però ara ja en saben més i ho estan fent millor; la meva mare està molt ben atesa.

Aquest aïllament, aquietament, tancament, sens dubte és bo per als avis i àvies; els tenen moooolt ben tancadets. Sense sortir a passejar, sense veure la llum del sol, sense contacte familiar, sense activitats, sense estimulació, sense interacció al seu voltant, sense il·lusió, sense vida!...

Silenci i res més; no fos cas que el bitxo acabés matant-los.

Mireia Ros Barcelona