La Rambla balla sola

El sud de la Rambla, la que toca al monument de Colom, està solitària. Abans era un niu de turistes. Ara comprovem que els barcelonins no passejaven per allà des de feia anys

Cada cop que veig una estàtua humana a la Rambla m’imagino en Quim Monzó al volant d’un camió bolquet Iveco 180 E25. Monzó va escriure fa anys a La Vanguardia, arran d’una reivindicació intolerable d’aquest col·lectiu, que seria una bona idea descarregar les estàtues al mar.

Avui he de confessar que durant el meu passeig per la Rambla he sentit una certa pena per alguna estàtua humana. Una pena per aquell senyor que, des de fa no sé quants anys, aguanta estoicament vestit de bronze com a Galileu. Una altra pena per un jove que actua de personatge alat i que es fica a l’interior d’un vestit d’insuportable sudoració per aguantar sis hores a veure si li llancen (aquest és el verb) alguna moneda. Són les dues estàtues humanes que, a l’hora de dinar, estan treballant al final de la Rambla, a la vora de l’estàtua de Cristòfor Colom. Em diu el nano colombià que és dins de l’estàtua alada que no hi ha ni un 30% del turisme d’ara fa un any. És desolador. “La Rambla balla sola”, em diu. A aquesta hora quatre aparents anglesos a la recerca de pub (les reconeixibles cares rosades estil Wayne Rooney) i una parella francesa amb el mapa de la ciutat en una mà passegen per la zona. Ignoren les estàtues i se’n van amb direcció a plaça Catalunya.

És una zona desconeguda per a mi, malgrat que vaig fer el servei militar al sector aeri de l’avinguda de les Drassanes. Vaig estar pràcticament un any a pocs metres de l’estàtua de Colom. No m’hi vaig acostar mai, tot i que no hi ha millor expressió que l’observada. Desconeixia que hi havia vuit lleons de ferro fos sense cap sentit enmig dels Reis Catòlics, de la imatge de l’embarcament al port de Palos, del descobriment del nou món i de la tornada a casa.

Avui estic sol a la plataforma de la base. L’ascensor que puja fins als peus de Colom està tancat pel virus. Un monument avui entristit pel càstig de la indiferència. Almenys, com passa cíclicament, fa un parell de mesos hi havia un grup de gent demanant-ne la demolició. Avui ningú. Allà campa la placa “En conmemoración del IV Centenario del descubrimiento de América. Octubre 1892”. I l’escut de la ciutat de Barcelona.

Abandono el solitari lloc i torno a la Rambla. L’estàtua de Galileu continua quieta, sense ni una ànima passejant per la zona. És d’allò més trist.

M’acosto a un petit supermercat amb l’original cartell en català de Botiga de conveniència, on tant et venen una samarreta de Messi o de CR7 com figures de toros, sevillanes, el drac del Park Güell, estàtues de la Sagrada Família, ampolles d’aigua, bosses de patates o escuma d’afaitar. Hi ha dos joves del Pakistan al comandament i poca gent a l’interior.

Continuo pujant la Rambla per la dreta i arribo a un carrer minúscul. Es diu passatge de la Banca, i dona accés al Museu de Cera, un edifici preciós amb una façana de marbre. Està en obres. L’interior del Museu està totalment enderrocat . Hi ha uns obrers treballanthi. M’acosto per saber què fan:

–El nou Museu de Cera– m’assegura un d’ells.

Per fi una bona notícia. Era un museu que visitava regularment

Una bona notícia: el productor Toni Cruz i diversos empresaris estan renovant el vetust Museu de Cera

amb els avis quan era una criatura però que els últims anys feia vergonya aliena comparat al de cera de Madrid o al Madame Tussauds de Londres o Nova York. El vaig visitar fa pocs anys i era d’una decrepitud alarmant, sense inversió en figures (el polític més recent era Bill Clinton; l’últim Papa, Joan Pau II, i els esportistes no passaven de Johan Cruyff o Mark Spitz). M’assabento que Toni Cruz, productor de televisió i creador de Gestmusic, amb un grup d’empresaris anomenat Bàrcino Novae, s’han quedat amb el museu i l’estan renovant per situar-lo, per fi, al segle XXI i convertir-lo en una aventura familiar. Figures noves i renovades (se n’estan esculpint unes 150, moltes vinculades a Barcelona). Asseguren que es podria inaugurar a finals d’octubre.

Continuo pujant la Rambla. Hi ha molt poca gent. A les terrasses, cambrers esperant clientela i massa taules buides. Quan l’aposta és el turisme, expulsant el ciutadà de la Rambla, i apareix un obstacle, aleshores Barcelona balla sola. Però dels errors se n’aprèn, i amb les desgràcies es madura. És el moment: la nova Barcelona, la postcoronavirus, hauria d’arrencar. Com més aviat, millor.