Pantalles més privades
La producció audiovisual, que es va convertir en negoci gràcies a l’exhibició pública, predomina avui en l’esfera particular amb els dispositius digitals
El cinema, la televisió, el vídeo i fins i tot certes xarxes socials digitals van néixer i es van desenvolupar amb la finalitat d’exhibir material audiovisual en públic, a gran escala. De fet, com que es tracta de negocis, els seus professionals sempre han estat conscients que una audiència més gran equival a més diners: pel pagament d’entrades, abonaments o subscripcions, per la publicitat...
Tot i això, uns dispositius d’enregistrament i difusió cada vegada més barats i fàcils de manipular –primer les càmeres domèstiques i després els omnipresents telèfons mòbils– han propiciat un tomb dràstic en aquesta lògica comercial, afirma l’analista Patricia G. Lange, professora de la Universitat del Sud de Califòrnia (Estats Units).
Així, ara com ara, a l’entorn 2.0 es distribueixen tantes peces concebudes i executades per ser consumides en privat com produccions professionals són llançades a través de les ones, del cable o de qualsevol altre sistema de transmissió, ja sigui per a les finestres tradicionals o per a les emergents.
La tendència és anterior a la pandèmia del coronavirus, però els durs mesos de confinament l’han accelerada fins al punt de captar adeptes de tots els països, edats, bagatges i condicions, segons els doctors indis Ishmeet Kaur i Deepak Jakhar.
Per exemple, quan s’entaula una conversa en directe entre avis i nets o quan els integrants d’una parella que mantenen una relació a distància intercanvien en diferit arxius íntims de dormitori, importa molt més el contingut que la forma.
Per als usuaris, és més ràpid i còmode explicar una cosa que escriure-la; per això, la recent proliferació de les notes de veu de WhatsApp. I, per a Susan Aasman, docent de la Universitat de Groningen (Països Baixos), en aquesta cadena encara ocupa un lloc més privilegiat la possibilitat d’ensenyar-ho.
Llavors, preval el que es mostra per Zoom, per Google Meet o pels missatges d’Instagram per sobre de la realització audiovisual i dels efectes que s’hi afegeixen. No hi ha dubte que l’èxit de TikTok o YouTube s’explica per la seva dimensió massiva. Malgrat això, en els milions de trameses i recepcions virtuals duts a terme cada minut al món sencer hi predominen els missatges tancats i restringits.
Es tracta de vídeos funcionals, en què els autors no manifesten cap preocupació estètica ni vocació de perdurar. En paraules d’un altre investigador, el nord-americà Archer Porter, les persones obren l’aplicació que necessiten, es comuniquen amb els interlocutors i s’obliden de les altres coses.
Les pel·lícules, els programes televisius, les sèries web i les intervencions dels influencers digitals estan començant a imitar l’aparença, fresca i despreocupada, dels arxius privats entre particulars per oferir un aspecte més espontani, més natural i, en definitiva, més versemblant.
La pròspera indústria del porno suposadament domèstic o robat s’assenta sobre aquesta base, com assenyalen des dels Estats Units les professores Asia A. Eaton, de la Universitat Internacional de Florida; Sofia Noori, de Yale, o Amy Bonomi, de la Universitat Estatal de Michigan.
Així doncs, com va passar amb els anomenats videoaficionats, la imperícia s’associa a la credibilitat, perquè ningú no podria fer-ho tan malament expressament. La fórmula polvoritza el tòpic de la imatge que val més que mil paraules, destaca la professora de la Universitat Hebrea de Jerusalem (Israel) Brenda Danet.
En aquests vehicles d’expressió no hi ha competència o substitució entre recursos: s’activa la càmera, s’enfoca cap on calgui, es parla i es fan servir els nombrosos comodins a l’abast dels seus responsables, com un filtre divertit de Snapchat o un simple cercle de color traçat sobre la pantalla amb el dit de l’emissor per indicar al destinatari on hauria de concentrar l’atenció.
Això és el que fan els navegants anònims i també les celebritats. Per aquesta raó hi ha pirates informàtics que se les enginyen per aconseguir uns plànols que no van ser registrats per als seus ulls. Ni per als milions de curiosos que esporàdicament s’alegren amb la sostracció de material sexual d’estrelles de Hollywood o famosets nacionals que es neguen a pagar pel xantatge o que ni tan sols són advertits del que els espera a les xarxes.
Es repeteix el que abans va passar amb els textos, subratlla Brenda Danet. No en va fa segles que coexisteixen llibres, contes, poemes, actes, diaris, revistes, cartes, receptes, testaments i mil classes més de documents.
Doncs bé, els espectadors contemporanis accedeixen mitjançant els mateixos sentits i aparells a l’última estrena internacional de Netflix o a una felicitació d’aniversari d’una companya de classe. La diferència és que cada dia hi ha més d’aquests aniversaris privats que premières.