Comiat i xafogor, sinònims d’estiu
El mes de febrer de 1982 la revista Supertele va avisar a portada: “Chanquete se muere el domingo”. Ho van publicar amb tota normalitat. TVE incrementava les possibilitats de convertir el penúltim episodi de Verano azul en un esdeveniment, tot i que s’argumentà que era la manera d’evitar un sever trauma a l’audiència més jove. Tampoc era una pràctica descabellada per uns temps en què no es prioritzava el factor sorpresa, que ara es valora tant. La qüestió és que, si avui dia els mitjans informéssim que la propera setmana mor un personatge de la sèrie de moda (i d’aquesta manera tan gratuïta), l’endemà s’aproparien espectaun dors amb torxes a les redaccions o al domicili particular dels periodistes.
La manca del factor sorpresa no va afectar Verano azul, una sèrie que s’havia emès de la tardor a l’hivern i que es va convertir en un èxit estival a còpia de reposicions. Se li ha de reconèixer l’esforç a Antonio Mercero per incloure trames progressistes en aquella època. Les famílies tenien l’oportunitat de parlar del divorci amb exemples propers, hi havia noies hippies que es quedaven embarassades sense estar casades, s’hi criticava l’especulació immobiliària (i que no va servir de res si fem un cop d’ull al litoral) i s’hi normalitzava la menstruació amb la Bea, si bé hi ha diàlegs que grinyolen amb la mirada d’ara. I el “Chanquete ha muerto” que cridava en Pancho, a més d’icònic, rematava el concepte d’estiu. Era comiat definitiu en una època d’adeus. Perquè les vacances d’estiu són un període per redefinir-te i viure allunyat dels prejudicis del dia a dia, talcom havia explicat aquests dies. Però també és l’abraçada al portal de casa amb els amics inseparables, que tardaràs mesos a retrobar. És el petó tenyit de tristesa, que més endavant recordaràs amb un somriure perquè el cor primer se t’ha de trencar per enfortir-se. I és el comiat de l’estiu mateix, que és una alineació d’astres que no es repeteix mai de la mateixa manera.
L’hivern es fica pel mig, et canvia i t’arrabassa persones. I, quan torna la calor, no tens més alternativa que mirar al voltant i adonar-te de les pèrdues irremeiables. Abans, els estius volien dir passar cada cap de setmana per davant del restaurant de sota, encara xop de la capbussada i amb la tovallola a l’espatlla, i trobar-t’hi els avis fent el menú, sempre asseguts a la mateixa taula. Però un any hi deixes de trobar l’Elvira amb aquelles patates braves contundents, d’aquelles que t’esguerren l’alè durant vint-i-quatre hores però que ella pensava que ni picaven ni repetien. I aquestes setmanes passes per davant de la taula i potser t’hi trobes asseguts uns desconeguts. En Narcís ja no hi és amb la copa de vi, encarat al mar i amb les ulleres de sol posades. És el comiat un altre cop davant dels teus nassos, tan sinònim d’estiu com la xafogor, una cervesa ben fresqueta, dinar sense mirar l’hora, un mosquit que t’impedeix dormir, llepar la pell salada, un estampat floral, punxar un tros de síndria, les cues a la carretera, uns dies que semblen no tenir fi, l’olor de crema solar, un para-sol que se t’emporta la garbinada, les mirades vermelles d’obrir els ulls sota l’aigua, el gelat que se’t desfà abans que te’l puguis cruspir, la purpurina de la sorra de la platja que no t’aconsegueixes espolsar o les reposicions de Plats bruts i de Verano azul.