Una Església catalana ‘gal·licana’?
Hi ha el perill d’un catolicisme internament dividit davant d’un nou catalanisme que no tothom comparteix
Vicerector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià
El forjador del regionalisme catalanista d’arrel catòlica, Torras i Bages, en veure, a finals del segle XIX, la divisió existent dels catòlics a Catalunya entre integristes, carlistes, uns pocs catòlics liberals i uns encara menys liberals catòlics, posà les bases d’un moviment que havia d’estar per damunt de les divisions dels catòlics i així unirlos en un ideal comú: l’ideal era Catalunya i la seva regeneració, i el símbol, Montserrat.
Aquest catalanisme era d’inspiració cristiana i d’arrel profundament “romana”, vol dir que no era centrífug respecte de l’Església de Roma, ans el contrari, era centrípet: tot amb el Papa i sota el Papa, factor d’unitat.
El catalanisme de què parlem era tot el contrari del gal·licanisme de segles anteriors. Aquest darrer era un corrent politicoreligiós que maldava perquè l’Església d’un determinat territori, sobretot França, d’on li ve el nom, fos gairebé regida per ella mateixa i pels seus caps polítics, amb una vinculació més feble amb el papat i, en canvi, més forta amb el poder polític. Aquell catalanisme –comptant amb el seu component nacionalista– durà fins als primers temps de Jordi Pujol. Després, en bona part ja desmarcat de la inspiració cristiana, desembocà en el catalanisme sobiranista.
El catalanisme torrasià no fou “gal·licà”, això és, tendent a formar una Església “nacional”, que deixés intervenir el poder civil en la seva organització. Tanmateix, el catolicisme català de després del Concili Vaticà II, en gran part catalanista, en barrejar-se quasi fins fer una causa comuna amb el denominat progressisme eclesiàstic i eclesial, que al seu torn experimentava força incomoditat respecte de Roma, sí que pogué tenir, fent servir un terme completament anacrònic, una sensibilitat “gal·licana”, en la mesura que se sentia en diversos graus i intensitat allunyat del centre de l’Església.
Aquest podria ser el “gal·licanisme” d’algun moment –no tant llunyà en alguns sectors de l’Església a Catalunya. Un dels trencaments, per dirho així, de l’Església catalana contemporània amb Roma fou per no haver fet seves, en línies generals, les intuïcions de Joan Pau II. El seu ensenyament i praxi anaven acostant diverses Esglésies d’Europa i del món –també les tocades per alguna manifestació “gal·licana”– cap al centre tot donant un sentit d’unitat i de més afecte envers allò que significava la persona del Papa i el seu mestratge, d’altra banda molt centrat en la nova evangelització. Aquest distanciament respecte del papa
Wojtyla no fou pas uniforme, perquè la seva figura influí en molta gent, també entre els joves, alguns dels quals avui componen els presbiteris de les diverses diòcesis catalanes. Fou una ocasió probablement desaprofitada que no ajudà a assolir una unitat més gran d’afecte i d’acció amb Roma i de retruc amb tota l’Església, i que potser també restà forces a l’anunci de la seva fe.
Perquè el catolicisme català, amb la seva diversitat, es retrobés amb el centre, caldria esperar els seriosos moviments del cardenal Martínez Sistach per tornar a vincular Catalunya amb Roma. Això ja fou sota el pontificat de Benet XVI. En aquest sentit, el del papa Francesc també ha ajudat molts en el camí de la comunió.
Alguns polítics d’ara, en la seva diversitat, demanen als bisbes catalans allò que ells creuen que és més evangèlic i just, i així ho esperen, amb raó o sense. No sembla que vulguin ressuscitar un anacrònic “gal·licanisme”, ni tampoc un ranci anticlericalisme, ja que els clergues d’aquí n’han acompanyat bastants fins al present.
De la jerarquia no reben el suport que aquests polítics esperaven i hi reaccionen en contra. No hem de ser profetes de mals averanys, però podria haver-hi l’amenaça que aquest catolicisme català que ha romàs força més reduït en els darrers decennis pugui quedar encara més reduït a causa d’un catolicisme internament dividit davant d’un nou catalanisme que, com totes les coses de la vida, no tothom comparteix. Què en quedarà de tot plegat?