El veguer d’Andorra
FRANCESC BADIA I BATALLA (1923 - 2020) Jurista i historiador
Fa poc més d’un any Francesc Badia ens sorprenia amb el seu darrer llibre, Muralles medievals i guerres de setge (Ed. Salòria), un estudi detallat sobre els sistemes de defensa a la baixa edat mitjana. Més enllà de l’erudició historiogràfica, era també una reivindicació de la seva “joventut” i lucidesa. La mateixa que ha mantingut fins al seu traspàs, que es va produir aquest divendres a Sant Julià de Lòria, on vivia, a l’edat de 97 anys.
Francesc Badia havia nascut el 1923 a Montblanc, ciutat amb què sempre va mantenir lligams. Li va dedicar diverses guies i estudis i n’era fill adoptiu. Allà es va casar amb Maria Gomis i Domínguez, que va ser sempre el seu suport incondicional i amb qui va tenir tres fills.
Es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona el 1945 i era també diplomat en art medieval. Va ingressar per oposició al cos de Fiscals Municipals i Comarcals i va treballar com a fiscal a Vilafranca del Penedès i a Vilanova i la Geltrú. També va exercir d’advocat a Barcelona al despatx de Josep Maria Vilaseca i Marcet.
L’any 1972 el bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, Joan Martí i Alanis, el va nomenar veguer episcopal d’Andorra, càrrec que va exercir fins l’any 1993, quan va desaparèixer la institució. Fou també magistrat del Tribunal de Corts d’Andorra. Va ser un dels més ferms impulsors de la Constitució andorrana, que va suposar l’eliminació de les figures del veguer episcopal i del veguer francès, així es normalitzava el càrrec del cap de Govern per elecció democràtica.
És autor d’obres jurídiques, com Legislación del Registro Civil i Recull de Jurisprudència Penal d’Andorra, i va impartir classes de dret penal a la Universitat d’Andorra.
Un cop jubilat es va centrar en el camp de la història i va publicar dos llibres indispensables:
Els camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil 1936-1939,
en què explica amb testimonis de primera mà i rigorosa objectivitat la repressió al bàndol republicà,
i El copríncep Mons. Justí Guitart i el seu temps 1920-1940,
que relata la història convulsa d´uns anys difícils, que abracen els de la Guerra Civil i les relacions entre Andorra i Espanya. Va escriure també un Assaig sobre
el barroc andorrà i havia fet un recull exhaustiu de dades sobre el martirologi durant la Guerra Civil que resta inèdit. Segurament la seva humilitat li va impedir escriure unes memòries que de ben segur haurien desvetllat episodis interessants de la relació d’Andorra amb els dos països veïns. Només va accedir a escriure’n alguns capítols, pensats més per a la família que per ser publicats.
L’octubre del 2009 va rebre la creu de cavaller comanador de l’orde de Sant Gregori, concedida pel papa Benet XVI, que li va lliurar el copríncep Joan-Enric Vives.
En l’àmbit eclesial va pertànyer a la Federació de Joves Cristians de Catalunya i, més endavant, a la Joventut d’Acció Catòlica i a Vida Creixent. Va col·laborar amb Intermón Oxfam i Càritas d’Andorra, entitats de les que n’era cofundador, i a títol personal feia visites als presos i donava classes de catequesi.
El bisbe Martí i Alanis el va definir com un “home íntegre, de principis ètics ferms, caràcter bo i negociador, treballador infatigable i amb una família modèlica”.
Els qui l’hem conegut podríem destacar encara altres facetes, també la de col·leccionista i la d’historiador de la nissaga familiar, però ens quedarà sobretot el record de la seva bonhomia i senzillesa, dos valors poc cotitzats en el món actual.