Rock’n’roll forever
“Tens projecte propi o vols pujar a un tren en marxa?” em pregunta Dani Nel·lo darrere d’una cervesa a la terrassa del Glaciar. “No tinc res”. “Doncs nano, entre la pandèmia i les mesures que ens imposen, això està molt cru”. És curiós que Nel·lo i jo, tot i que ens hem trobat mil cops, hem tocat junts mitja dotzenes de vegades encara no. Ell continua igual: músic vehement, melòman obsessiu, Capo solvent. En Dani és músic de respectes i sempre home amb un pla de conquesta. Saxofonista salvatge de Rebels a Mambo Jambo, aquest últim combo amb Ivan Kovasevic, una altra bèstia negra de l’escena com el mateix Dani.
Nel·lo i jo ens vam conèixer quan ser rocker tenia un component de militància. Sense coneixe’l, coincidies amb algú i les pintes portaven, com a mínim, a una salutació i xerrada de reconeixement. Nosaltres vam anar a més. Junts vam perpetrar, a Barna Tatoo, el primer tatuatge –el meu un chat bleu i el seu, una llegenda:
Rock’n’roll forever–. “Venir a la
Rambla des del barri era anar al darrere del subministrament per somiar i reafirmar-te en la teva particular vocació musical, estètica, literària...” em va dir un cop. També em va acompanyar a Rock Avenue, en aquell experiment extravagant que va ser l’avinguda de la Llum (“amb aquella inconfusible olor a metro i olor inguinal”), a comprar a en Raimon la meva primera Telecaster que em sap greu haver malvenut després i jo a ell un saxo tenor a Albert Arbós, a l’únic local especialitzat en aquests instruments de la ciutat –3x4–, a prop del carrer del Call. O, anys més tard, als encants de Porta Ferrissa, pul·lulant al voltant de la boutique de Mónica Texaco Mateo i Moisés Sorolla, aleshores bateria de Rebeldes. Sempre recordo quan va debutar amb ells a Studio 54. Verd però –com sempre– amb tota l’actitud del món. I jo, mort d’enveja.
–Prova d’anar a alguna jam session. Ara com ara les millors són les del Milano.
Aquí arriba la meva cita, Roberto Tierz, capo del local musical Sidecar en una de les cantonades d’aquesta plaça. S’asseu amb nosaltres. Nel·lo comenta que va ser al seu local on el van batejar de manera oficial –i no amb aigua beneita, precisament– com a Rebelde.
–Per què mola anar al Soho a Londres? Perquè hi ha llocs que han tingut un caldo de cultiu i un desenvolupament que els han fet llegendaris. En canvi, aquí qui aguanta és per simple exercici de resistència. No hi ha hagut mai visió de futur ni per part de l’Ajuntament ni de la Generalitat.
En Roberto fa que sí. Sap que li vinc a demanar feina (afegir una nòmina més a les vint que paga mensualment). Com a músic, com a porta o cambrer. No seria la primera vegada. A en Roberto li agrada molt la plaça Reial i a la plaça Reial li agrada molt en Roberto i el Sidecar. Des del 1982 que tenen, gairebé ininterrompudament, un mateix públic d’entre 20 i 35 anys, a banda dels més grans que han anat fidelitzant. El seu secret potser és, com ell mateix diu, que són “professionals amateurs: en altres llocs tot sembla mesurat i estudiat. Al Sidecar fem el que ens agrada encara que de vegades no sigui rendible. Ens anem actualitzant i la gent amb nosaltres. Als locals petits es reflecteixen molt els gustos dels qui els porten. No hem estat mai erràtics: escena musical, rock emergent i, si es pot, figures”.
Tierz se sent orgullós que no hi hagi terrassa en aquesta plaça en què no se senti ben acollit. El microclima Plaça Reial s’hauria de clonar a molts llocs de la ciutat. Hi ha esperit de comunitat, no hi ha el McDonald’s de rigor sinó negocis familiars, de fins a tres generacions. “Sempre estàs acompanyat: l’altre local no és mai el teu competidor”. En dono fe. Quan ens quedàvem sense cervesa o gots jo anava al Karma o a qualsevol altre a demanar-ne. I te’ls donaven i, a més, et convidaven a una cigarreta. Més Plaça Reial. La delinqüència derivada de l’heroïna i la indigència estaven arribant a ser problemàtiques a meitat dels anys vuitanta i primers noranta. En comptes de mà dura es va optar per confiar en els que saben què passa a totes hores a la plaça: els cambrers. Van fer de monitors de les persones que rondaven pels porxos amb problemes mentals, d’alcoholisme o altres dependències. L’Ajuntament va ajudar perquè en comptes de neteja expeditiva de cara les Olimpíades s’optés pel “què et passa?”. I va funcionar.
El veig bé. Relaxat. Va estar quinze anys vivint de nit fins que el naixement de la seva filla va fer
Nel·lo i jo ens vam conèixer quan ser rocker tenia un component de militància
En comptes de mà dura es va optar per confiar en els que saben què passa a totes hores a la plaça: els cambrers
inviable tancar a les 6 i ser a la guarderia a les 8. “De nit la gent és més desinhibida i espontània. Persones que durant el dia no se saben expressar, a la nit troben com fer-ho. Això m’ha fet més comprensiu, acceptes coses que no admetries treballant en un despatx durant el dia”.
Però la sala Sidecar continua tancada, de manera que aquest cop no em podrà ajudar. En comptes d’això, fem repàs d’anècdotes. Pete Doherty és un dels nostres clàssics recurrents, els Posies atipant-se de cigrons i xoriço al Pinotxo de la Boqueria com after improvisat és un altre i, esclar, Scarlett Johansson com a espectadora dels TV on the Radio…
–A veure, a veure, expliqueu bé això últim...– exigeix en Dani.
Ho he fet tants de cops que la mandra em mata. Tot i que, pensant-ho bé, potser és un bon moment per explicar, per primera i última vegada, la veritat.
–Apagueu els mòbils.