“Enyoro la varietat musical de la Barcelona de principis del XXI, era brutal”

Joël Iriarte és de Sant Joan Despí, i amb 39 anys és un nom força consolidat de l’escena nacional underground. Parapetat darrere l’àlies de Joe Crepúsculo o amb projectes com la banda Tarántula, el seu magisteri és tan brillant com heterodox.

Serveix fer una comparació de les Barcelones musicals?

Ja no hi visc des del 2012, però tinc una imatge clara del que he vist i viscut. Vaig tenir la sort de viure un moment en què el Barri Gòtic tenia els seus últims moments abans de convertir-se en una cosa tan turística. Parlo de començaments del 2000, hi havia moltíssims bars i era una zona molt underground. La primera vegada que vaig descobrir el barri, va ser quan havíem anat a veure Pepe Rubianes a la Rambla i de sobte ens vam quedar flipats amb tota aquella oferta.

Era un teixit més estimulant que el que va venir després?

Per a mi sí. Després hi va haver un canvi molt important; passa d’underground a turístic i això va fer que acabéssim movent-nos més pel Raval. Només havies de veure la zona d’Escudellers: bars que hi havia abans com la Califòrnia, amb aquelles col·leccions de cassets, el Tequila, el Shanghai, el Karma, el Tarántula, i esclar el Sidecar, que seria el nostre lloc de referència.

Com a músic en formació Barcelona va ser generosa?

En aquells locals escoltaves música molt diversa. Hi havia Manu Chao, coses molt diferents, el punk... sempre acabaves sentint música nova, mestissa. El lleure va ser molt important per a la meva formació.

Diria que era una ciutat capdavantera musicalment?

No tinc una visió gaire global, però em fa la sensació que Barcelona i

Madrid han anat alternant. En aquella època de finals dels 90 hi va haver un boom musical molt interessant, amb Manu Chao com un dels seus eixos. Una mica més tard, quan vaig començar amb el grup Tarántula el 2003, hi va haver un esclat underground molt guapo. Estava descobrint l’ambient musical de tocar amb grups, i hi havia un teixit de bandes amb els seus públics molt interessant.

Què és el que més l’atreu d’allò, mirant-ho ara?

No hi havia ni de bon tros la uniformitat que hi ha ara. En aquella Barcelona en molt poc temps i en una àrea relativament petita podies escoltar una música tan variada i tan especialitzada que era una meravella. Abans la gent triava més, hi havia tribus més diferenciades... la varietat musical de començaments del 2000 era brutal.

El Sidecar s’ha mantingut com un far d’alguna manera?

No només com a discoteca, sinó que oferia i ofereix constantment concerts. Per a una ciutat això és fonamental perquè és una manera de culturalitzar el públic.

Hi ha possibilitats de tenir protagonisme musical? Barcelona viu un declivi en aquest aspecte?

Molta gent ho veu així. Era una ciutat amb la seva idiosincràsia, industrial i portuària, i ara és sobretot turística. Ha sucumbit, tot i que potser el més dolent que ara estem vivint és una oportunitat per replantejar les coses, i que se’n facin més per a la gent de la ciutat.