Reinventar Edimburg
La capital escocesa no té festival per primera vegada des del 1947
Edimburg sense festival és com Barcelona sense turistes, sense fires, sense creuers i sense partits del Barça, però amb el drama concentrat en aquestes tres setmanes d’agost en què la ciutat escocesa es converteix en la capital mundial de la cultura, amb quatre mil espectacles i més de trenta mil artistes. Trobar hotel o taula als restaurants, passejar per carrers buits, no clavar-se cops de colze als pubs o les botigues de la Royal Mile és una experiència surrealista.
Una experiència que alguns troben catastròfica i d’altres meravellosa, depenent dels seus interessos econòmics i vitals, però que ha portat a replantejar-se, igual com a Barcelona, Venècia o Florència, la relació entre la ciutat i els seus habitants, i entre la ciutat i la cultura. És una bona idea que el Festival duri més de vint dies? Que desenes de milers de veïns posin els seus apartaments a Airbnb i cobrin preus astronòmics pels seus lloguers? Que tots els anys es construeixin nous hotels amb vistiplau per saltar-se les normes de planificació urbana? Que sigui una ciutat associada per bé i per mal amb la diversió i la gresca?
Aquest any, en qualsevol cas, gresca i diversió sota mínims, visitants sota mínims i temperatures radicals, de vegades d’Andalusia i de vegades de les illes Faroe. I espectacle també sota mínims, reduït al xou lluminós My Light Shines On, en què milers de llums il·luminen els dissabtes a la nit a dos quarts d’onze en punt el castell, l’Usher Hall, els centres emblemàtics de la ciutat i els teatres, parcs i esglésies que en altres circumstàncies estarien plens a vessar. Un títol genèric sota el qual s’agrupen també onze webcasts (difusions web), amb actuacions com una de l’Scottish Ballet, coreografiada per Nicholas Shoesmith, en què quaranta dansaires ballen amb màscares davant files d’espectadors buides, en un pur exercici de nostàlgia pre-Covid-19. Destaquen també l’actuació del músic indie rock Honeyblood, gravada al Leith Theatre (un dels escenaris habituals del Festival), i del col·lectiu de dones
Les Amazones d’Afrique. A banda d’això, música clàssica amb distància social, com la interpretació del Concert per a piano núm. 2 de Beethoven per Paul Lewis i la Scottish Chamber Orchestra, i una Simfonia núm. 7 de Mahler en versió minimalista, amb només una vintena d’instruments.
Programat per primera vegada el 1947 per celebrar el final de la guerra i amb la idea d’unir els pobles a través de la cultura, el Festival d’Edimburg mai abans no s’havia suspès, i s’havia convertit en un centre global de creativitat al món de la comèdia, el teatre, la música, la literatura, i la dansa, i un dels grans esdeveniments artístics del món. Un agost sense el Festival és com un desembre sense Nadal. Pitjor encara, amb la impressió que a partir d’ara el Nadal no serà mai el mateix.
No hi ha revenedors, ni l’habitual boca a orella sobre els espectacles del fringe que valen la pena, ni pallassos i malabaristes a les cantonades, ni milions de pamflets tirats per terra, tan sols algun ocasional busker (músic de carrer) que recorda vagament el que Edimburg sol ser a l’agost, el que hauria d’haver estat i no és. Els carrers apareixen adornats amb fotos dels tècnics que fan possible el Festival cada any, i els edificis més austers de la ciutat estan decorats amb banderes per donar-los una mica d’alegria. El Museu Nacional d’Escòcia obre les seves portes dimecres, un senyal d’esperança enmig de la desolació. A partir de llavors ho aniran fent la resta de galeries i pinacoteques.
Tampoc no hi ha aquest estiu festival literari, però són escriptors com Ian Rankin i Alexander McCall Smith que lideren el debat intel·lectual sobre els excessos del turisme de masses, i l’oportunitat –dins de la desgràcia– per reinventar i fer més humana una ciutat que acumula a l’agost un vint per cent de tots els seus ingressos anuals, a costa de convertir-se en una espècie de discoteca oberta vint-iquatre hores, però sense que els artistes guanyin prou per posar en escena els seus espectacles.
Sense revenedors, pallassos i milers de pamflets per terra, sembla aquest any una ciutat fantasma