Ball dionisíac al Berghof saquejat
Amb motiu del setantè aniversari del seu pare, Thomas Mann, Klaus, fill primogènit del famós escriptor alemany exiliat als Estats Units, li va enviar una llarga missiva datada el 16 de maig del 1945, a Rosenheim, Baviera, on acabava d’arribar en qualitat de corresponsal especial de la revista militar americana Stars and Stripes. Acompanyat per un fotògraf, havia estat enviat per l’editor a Roma a seguir el rastre de la retirada dels alemanys. Vestint l’uniforme de l’exèrcit americà, van viatjar en un jeep seguint una ruta que els portaria de Roma fins a Florència i després, passant per Bolonya i Verona, fins a Bozen. Tot i que van travessar un país convertit en runa, els va semblar un veritable viatge de vacances de primavera.
Quan van arribar als Alps, es van trobar amb unitats senceres de soldats alemanys en plena retirada, completament armats i perfectament ordenats; molts encara creien que la notícia que Hitler havia mort el 30 d’abril a Berlín era una mentida.
Després de passar per Innsbruck, es van encaminar cap a Berchtesgaden, on la variada multitud reunida composta de displaced persons de totes les nacionalitats s’havia lliurat als festejos desinhibits de carnaval. “A tot arreu –va escriure Klaus al seu pare– hi havia persones èbries que armaven molt d’enrenou i provocaven baralles. El vi amb què s’havien emborratxat procedia del celler de Hitler. Els nostres soldats havien saquejat sistemàticament el Berghof (la segona residència del Führer) durant dos dies; devia ser una orgia de victòria i de robatori de gran estil”. Klaus i el fotògraf van arribar un pèl tard per presenciar el ball macabre, però tot i així costa ben poc imaginar-se com devien ser els excessos comesos durant l’orgia dionisíaca que va tenir lloc al “niu d’àligues” del líder caigut, del qual només quedaven murs i pilars calcinats. La vil·la de Martin Bormann i el pavelló de Göring ja no eren més que “coves ennegrides i munts de ruïnes”.
Després de passar per un Salzburg lliurat a la celebració del final de la guerra, Klaus va demanar al seu fotògraf (i xofer) que agafés l’autopista cap a Munic, on esperava trobar la casa del seu pare intacta, tot i que segurament estaria ocupada per desconeguts, a qui els pensava dir:
–Tingueu en compte que aquesta vil·la és propietat legal del meu pare. L’heu d’abandonar immediatament. Us dono dos minuts i mig...
Però la casa que va trobar quan va arribar, tot i que seguia dempeus, tampoc no s’havia alliberat de la destrucció que veia a tot arreu, que l’havia deixat com el Berghof de Hitler. Encara li quedava una cosa insòlita per explicar al seu pare.
L’11 de maig, va arribar a Dachau. Entre els centenars de canalles de les SS “tancats com animals de presa”, destacava Hermann Göring, a qui estaven a punt de fer l’única entrevista permesa, davant una trentena de periodistes, incloent-hi el nouvingut Klaus Mann, abans que el portessin a una presó.
El mariscal del Reich suava. Intentava causar una bona impressió. No sabia res dels camps d’extermini. Tot era culpa de Himmler. En resposta a l’única pregunta que li va poder formular Klaus Mann –per descomptat, en alemany– sobre si Hitler era mort, va respondre que sí, que no n’hi havia cap dubte. I ho va explicar al seu pare.