Josep Samitier Vilalta, fill d’Esteve Sala?
El jugador del Barça podia anar a menjar i dormir als seus hotels; una anècdota, si no fos que l’hi va deixar en testament
El dia 2 de febrer del 2002 es van complir cent anys del naixement del famós jugador de futbol Josep Samitier i Vilalta. Diverses entitats, com el FC Barcelona i el Fòrum Samitier, van organitzar diferents actes durant tot l’any per commemorar l’efemèride. Pere Baltà, acreditar periodista i també polític, i el qui escriu aquestes ratlles ens vam comprometre a redactar una biografia, però com són les coses!, la biografia va ser plagiada abans de sortir a la llum. Ara bé, sobre la qüestió més personal de la vida del personatge no van copiar ni escriure cap ratlla.
Després de passar quasi vint anys, recordo també que un familiar ens va dir que l’esmentat famós jugador no era fill biològic del senyor Josep Samitier Terán, sinó del senyor Esteve Sala Canyadell. El familiar estava plenament convençut del que afirmava i, a més, deia que si el senyor Esteve Sala no n’era el pare biològic estava tapant un tercer. Malgrat que no hi vam donar gaire importància, a mesura que anàvem investigant el personatge ens vam adonar que hi havia una relació molt estreta entre el senyor Esteve Sala i el famós jugador de futbol.
El senyor Esteve Sala era un home de negocis, centrats principalment en els temes de la restauració culinària. Tenia cafeteries, bars, restaurants i també diversos hotels. D’altra banda, era un destacat culé i durant un bon grapat d’anys va formar part de la junta directiva del FC Barcelona i, fins i tot, els anys 1934 i 1935 en va ser president.
Analitzant els fets, el primer que vam trobar estrany és que se’n parla molt poc del senyor Josep Samitier Terán. Va venir ferit de la guerra de Cuba i es va passar una llarga temporada a l’hospital de Can Batlló per poder-se refer d’alguna malaltia que patia. En la partida de naixement es diu que era jornaler i, segons el testimoni d’alguns parents, la família havia vingut de Montsó i s’havia establert a la Barceloneta. Tot sembla indicar que no tenien massa recursos.
Sobre la seva mare, la senyora Carolina Vilalta i Cubí, els documents diuen que els seus pares eren de Barcelona, però també se’n parla molt poc. Quan es va casar era menor d’edat i, segons ens costa, no va ser el pare qui va signar el permís, sinó un oncle.
El famós jugador va venir al món a la casa del carrer Comte d’Urgell número 194, 2n 1a, del barri de les Corts. D’altra banda els avis paterns de la Barceloneta van passar a viure al mateix carrer, número 174, 2n 1a. El senyor Josep Samitier Terán va morir amb 27 anys quan el seu fill en tenia cinc.
Ens podem preguntar d’on sortien els diners per poder viure les dues famílies amb un bon nivell i a la part nova de Barcelona, perquè del seu treball personal era molt difícil.
El jove Josep Samitier es va anar fent gran, va jugar amb l’Internacional i després va fitxar pel FC Barcelona. Quan ja començava a despuntar com a gran jugador, un dia de partit el senyor Esteve Sala li va dir: “Nano, si fas un gol tindràs la vida solucionada”. El jove jugador va marcar i el senyor Esteve Sala li va seguir dient: “A partir d’aquest moment sempre que vulguis pots anar a menjar i a dormir als meus restaurants i hotels”. Això seria una anècdota més, si no fos que li ho va deixar en testament. No he vist el document, però ens fiem dels testimonis.
Els negocis del senyor Esteve
Sala cada dia agafaven més volada i el jove Samitier i els seus companys de futbol eren els encarregats, d’alguna manera, de promocionar-los.
L’any 1930 en el llibre d’actes del FC Barcelona, publicades pel senyor Agustí Rodes en la seva biografia sobre Gamper, en l’acta número 155 del 17 d’octubre del 1930 podem llegir que el jugador Samitier vol canviar de ciutat. En l’acta número 162 llegim “...el jugador Sr. Samitier en què raona la baixa per traslladar-se a Madrid a instal·lar-hi un negoci”. Finalment en l’acta núm. 165 llegim: “...Baixa Samitier: ...Sembla que el jugador Sr. Samitier tracta d’establir un negoci de xarcuteria a Madrid amb la comandita del Sr. Esteve Sala”.
Dos anys després, davant dels mals resultats, el president Joan Coma el va acomiadar. La mare estava molt malalta i tenia un caràcter bastant insuportable. “Ja t’ho deia jo que amb això de la pilota no faries res. Ara estàs sense feina i no tens ofici ni benefici”. El fill li contestava que ja ho arreglaria.
Dies després va fitxar pel Reial Madrid i treballava com a relacions publiques a la cafeteria Baviera, propietat del senyor Esteve Sala. Al cap de pocs mesos la mare va morir.
Dos anys després es va retirar del futbol. A Barcelona, els socis i simpatitzants, el 19 de gener del 1936, li van tributar un gran homenatge.
Començada la guerra civil va ser perseguit per la FAI. Va agafar un vaixell i va fugir cap a França. Va jugar amb el Niça i també va fer d’entrenador. Aquí es va divorciar de la primera dona.
Quan va veure que els alemanys envaïen França va intentar refugiar-se a Suïssa on va entrenar un equip d’aquest país, però la jugada no li va sortir bé. Tenia por de tornar a Espanya, perquè veia el que havien fet els franquistes amb el seu amic Ricard
Zamora, monàrquic de tota la vida. Què li farien a ell que no havia fet la guerra i a més s’havia divorciat.
Mentre feia la investigació vaig contactar amb el senyor Pablo Ornaque. Em va dir que en Samitier havia estat un fatxa i em va ensenyar una carta que ho provava. Ràpidament vaig veure que era la carta que havien fet servir per ensenyar-la al règim.
La carta està escrita en castellà, a màquina i molt polida. Si mal no recordo està datada a mitjans del 1943 i dirigida a l’Estevet (Esteve Sala pare havia mort l’any 1939). En la carta diu que ell sempre havia estat de dretes i falangista, però que era poc diplomàtic i mai ho havia exterioritzat. La resta de la carta són lloances al règim de Franco.
Esteve Sala i Soler –aquest sí que era falangista–, va moure els seus contactes, segurament Mariano Calviño, l’avi de l’actual ministra d’Economia, i el coronel Joaquim Pérez de Vargas que li era padrí i havia estat vicepresident del FC Barcelona.
Aquests van arribar fins a les més altes instàncies. Sembla que en Franco l’havia vist jugar i l’admirava, així que no hi va haver gaires problemes perquè en Samitier tornés a Barcelona. L’any 1944 va entrenar el FC Barcelona i aquest equip va tornar a guanyar la lliga. Es va hostatjar a l’hotel Oriente, propietat de la família Esteve Sala, i així va fer efectiva aquella frase que en el seu dia l’Esteve Sala pare va pronunciar, “nano si fas un gol tens la vida solucionada”.