La missió divina dels Blues Brothers
La pel·lícula ‘The Blues Brothers’ es va estrenar fa 40 anys, però el culte a en Jake i l’Elwood, els tipus de negre, continua viu
Tot gira entorn d’una cosa, que consisteix a veure “la llum”. Dins i fora de la pantalla. L’Elwood és al volant. Es passa un semàfor en ambre a punt de posar-se en vermell. El para la policia. Li demanen el carnet. Sap que saltaran totes les alarmes per un cúmul d’infraccions. El detindran.
Al seu costat, de copilot, hi ha el seu germà Jake. Ha sortit de la presó aquell mateix dia amb la condicional per bona conducta. Tem que tornarà a la garjola i en culpa l’Elwood per matusser.
–Tranquil, no ens agafaran; tenim una missió divina.
I no, no els enxampen. Després de destrossar una superfície comercial –“Aquest lloc té de tot!”, exclama l’exreclús– enmig d’una persecució massiva, els dos arriben a l’empara atrotinada i mínima de què l’Elwood disposa al Loop de Chicago, al centre, sota el traçat ferroviari elevat tan característic de la ciutat. “I els trens que circulen?”, pregunta en Jake quan constata el trànsit a tocar de la finestra. “Tants que ni te n’adones”.
Aleshores ja han vist la llum –gràcies al reverend Cleophus, el viu retrat de James Brown–, i això vol dir que han de reconstruir la seva banda de R&B i muntar concerts urgentment per recaptar fons. Aquest és el seu recurs per complir la missió divina de rescatar l’orfenat de l’església de Saint Helen, on es van criar, que està al caire del desnonament a causa d’un deute de 5.000 dòlars amb el fisc.
Això és The Blues Brothers ,la pel·lícula dirigida per John Landis que va fer realitat el somni de dos comediants, dues estrelles del mític Saturday Night Life (SNL )a finals dels anys setanta (van entrar al programa el 1975). Volien convertir-se en músics assumint una altra personalitat.
Avui la seva imatge és icònica i molt imitada: sabates negres, vestit negre, corbata negra, barret negre i ulleres de sol fosques. Les seves llargues patilles i una manera de ballar “acrobàtica i esportiva”.
Aquest estiu es compleix el 40è aniversari de l’estrena del que a Espanya es va conèixer amb la lamentable traducció de Granujas a todo ritmo (Els Blues Brothers en català). Feia uns quants anys que John Belushi i Dan Aykroyd es transformaven en els germans Blues: en Jake i l’Elwood.
Els estudis Universal van jugar fort. Es van gastar una fortuna de l’època (el pressupost inicial de 17,5 milions de dòlars es va incrementar en 10 més) emparant-se amb l’enorme ganxo de què gaudia Belushi. Quan el 24 de gener del 1979 va fer els 30 encara celebrava el seu triple èxit, sense precedents, aconseguit el 1978. Havia arribat al número 1 amb un disc (el primer dels Blues Brothers, Briefcase full of blues), número 1 en un xou televisiu (SNL) i número 1 al cinema amb Els Blues Brothers.
“La fama no és una ciència exacta. L’única explicació fàcilment disponible per a l’atractiu universal de John Belushi és que ningú no havia estat abans John Belushi, almenys no a aquella escala”, escriuen Judith Belushi Pisano (la vídua) i Tanner Colby a la seva biografia, titulada Belushi.
Les ressenyes del film van ser dolentes. Si el crític del Chicago Sun-Times, Robert Ebert, va aplaudir la cinta (la metròpolis n’és una protagonista més), David Denby la va qualificar a The Washington Post de “frenètica i estúpida”. “És una pel·lícula modesta, que diuen ha costat al voltant de 30 milions, i què han fet amb tots aquests diners? Desenes de cotxes destrossats, molts extres, números de ball exagerats i una vacuïtat que certament no ha estat barata”, va sentenciar Janet
ESTRENA EL 1980 Els crítics en van parlar malament, però el públic va respondre amb entusiasme
DE RÈCORD El pressupost va ser de 27,5 milions de dòlars, una fortuna, però en va recaptar 115
Maslin a The New York Times.
Tot apuntava a un desastre èpic. Ara bé, aquest és un dels casos en què hi ha una disparitat total entre el menyspreu dels experts i l’atracció dels espectadors, malgrat les traves. Un film de gran pressupost s’estrenava en 14.000 sales al llarg del país. The Blues Brothers només en va aconseguir prop de 400, i no les millors.
Hi va haver resistència. En l’esmentada biografia Landis explica que Lew Wasserman, que era el
RACISME Molts cinemes van rebutjar projectar-la perquè era una pel·lícula de negres
totpoderós cap de Universal Pictures, el va cridar al seu despatx un cop la feina estava a punt. Allà hi havia Ted Mann, l’exhibidor que tenia la propietat dels teatres del barri de Westwood, a Los Angeles. “En Ted em va dir –recorda el director–: ‘Li demano disculpes, però no programarem la seva pel·lícula’”.
–Per què?
–Doncs perquè no vull negres a Westwood Village.
“Em vaig quedar en xoc. Els
AYKROYD: ENCARA RELLEVANT “És antinazi, antiracista i vam ser profètics sobre la militarització policial”
propietaris de sales dels Estats Units van pensar que els blancs no anirien a veure The Blues Brothers”, afegeix.
Als crítics i als exhibidors se’ls va escapar alguna cosa d’una obra que no queda clar què és, si una comèdia, un musical, una d’aventures o una gamberrada. O un compendi de tot això i més.
Les actuacions de la banda estan intercalades entre cameos –com ara el de Carrie Fisher, a la vida real parella d’Aykroyd i a la
cinta xicota ofesa d’en Jake– i aparicions estel·lars. A més de James Brown hi actuen John Lee Hooker, Aretha Franklin, Ray Charles i Cab Calloway. Contractar-los no va ser difícil. Llevat de Ray Charles, els altres passaven per un moment d’oblit, i aquest treball els va catapultar.
The Blues Brothers va recaptar aleshores 115 milions de dòlars i es va convertir en un dels èxits més perdurables de Universal. I no es va acabar aquí la cosa. Es va continuar programant en nombrosos cinemes en sessions de mitjanit. Una enquesta de la revista Rolling Stone la va col·locar entre les quinze pel·lícules de culte més admirades, una llista en què apareixen Pulp fiction, de Quentin Tarantino, Cabeza borradora, de David Lynch, La naranja mecánica, de Stanley Kurbrick, o El gran Lebowski, dels Coen. “Aquest film encara és rellevant”, ha assegurat fa poc Dan Aykroyd en unes declaracions a
The Hollywood Reported amb motiu del 40è aniversari. “És antinazi, és antiracista, venera la cultura afroamericana, homenatja els artistes negres. I vam ser profètics sobre la militarització de la policia”, va recalcar.
I encara s’hi pot afegir que aborda la qüestió de la cobdícia immobiliària. Qüestions que passaven el 1980 i que són més que vigents en aquesta societat dels Estats Units del 2020, com s’observa durant aquests mesos d’agitació després de la mort de George Floyd, per les manifestacions de rebuig al racisme, la desigualtat pel color de pell i la brutalitat policial contra els negres. “Odi als nazis d’Illinois”, diu Jake Blues al film, uns altres dels seus perseguidors, a banda de la policia, la Guàrdia Nacional o una banda de música country; tots blancs, per descomptat.
El guió original el va escriure precisament Aykroyd. Tot i que havia esbossat els seus números teatrals, mai no s’havia enfrontat a un guió ni n’havia vist cap. L’habitual suposava una extensió d’entre 120 i 150 pàgines. A ell n’hi van sortir 324. Cadascun dels músics de la banda que fitxaven tenia la seva història. Aquell volum el va arxivar amb la cobertura de les pàgines grogues de San Fernando Valley. Era tan gruixut com una guia telefònica, va comentar el productor Bob Weiss, que va ser qui el va rebre.
“Vaig acabar sent el coguionista, perquè el relat d’en Danny, per bé que fascinant i magnífic, no es podia filmar”, remarca Landis a la biografia de Belushi. La seva autora reconeix que en John va pensar que aquell esborrany era fabulós, però que suposava reemplaçar els músics de la banda per actors, ja que hi havia molt de diàleg i el projecte partia del principi de la fidelitat.
Malgrat les consideracions que es vulguin fer, The Blues Brothers és, més que res, una història d’amistat, de l’amor a primera vista que va sorgir entre en John i en Dan. Corria el 1973. Aykroyd, un canadenc de 20 anys, amb estudis diversos, fins i tot en un seminari, regentava el 505 Club, un speakeasy a Toronto. I actuava a Second City, un famós escenari de comèdia amb seu a Chicago que s’havia expandit a Toronto.
Una nit de sobte va entrar al 505 un paio de 24 anys, vestit amb una gorra vella de taxista, una bufanda blanca i una jupa de cuir. Era John Belushi, que havia estat alumne de Second City –tots dos hi havien coincidit durant una època– però que es va traslladar a Nova York enrolat al xou The national lampoon radio hour. Havia marxat a l’altra banda de la frontera a la recerca de talents i va descobrir el seu. Va demanar a Aykroyd que acceptés l’oferta d’anar a la Gran Poma i ell va declinar. A la jukebox, la màquina de discos, sonaven els Down Childs Blues. “És una banda local. Tu ets de Chicago; n’hauries de saber ,de blues”, li va dir. “Nah, soc de heavy metal”, va replicar en John. Van començar a parlar de música i de formar una banda plegats. Howard Shore (després director musical de SNL i compositor de la trilogia d’El senyor dels anells) era allà aquella nit. “Us podríeu dir Blues Brothers”, va proposar Shore.
Així va arrencar la cosa. Simbiosi total entre pols oposats. Un, Aykroyd, era metòdic, científic, reservat. L’altre, Belushi, el que es diu una cabra boja, expansiu en la seva genialitat. Aykroyd moria pel blues, i això va causar una profunda sensació en Belushi.
Tres anys després els dos van debutar a SNL fent veus i tocant l’harmònica. Va ser quan va començar la transformació en en Jake i l’Elwood, dos clàssic reincidents. “Mals tipus, no moralment demoníacs o espiritualment malvats, només en el sentit de saltarse la llei i voler vestir com agents de l’FBI per semblar de conducta convencional”, va descriure Aykroyd al seu dia. La inspiració del seu vestuari la van trobar en la caràtula d’un disc de John Lee Hooker, a què li van donar un to hassídic.
La seva primera actuació com a Blues Brothers va tenir lloc el 1976, però sense la seva indumentària. El veritable moment fundacional va arribar el 22 d’abril del 1978, en un dels xous de SNL presentat per Steve Martin. A l’obertura van interpretar Hey bartender amb Floyd Dixon. Mesos després, el mateix Steve Martin els va demanar que fossin els teloners als seus nou concerts a Los Angeles. Es van enfrontar al mateix problema que en la pel·lícula: la necessitat de reclutar la banda. En John va emprar mètodes de pressió gairebé semblants als de la ficció.
Èxit rotund. D’aquells concerts en va sortir el seu primer disc i la catapulta per a la pel·lícula. Al rodatge hi va haver diverses aturades: la cocaïna estava fent estralls en la salut de John Belushi. Va morir el 5 de març del 1982 per una sobredosi. El 1998 es va estrenar una seqüela,
Blues Brothers 2000, seguint la fórmula d’actuacions i cameos de famosos.
Tot i això, en Jake ja no hi era per descobrir la llum.
UNA HISTÒRIA D’AMISTAT
A més de tot, aquest film és la història d’amistat de John Belushi i Dan Aykroyd
COM VA COMENÇAR TOT
Es van conèixer el 1973 i el naixement oficial dels Blues va ser el 1978, amb ‘Hey Bartender’