Més enllà de la megaestrella
Una de les estrelles més refulgents dels temps actuals de consum musical –amb una presència imprescindible i decisiva a les xarxes socials–, Taylor Swift, ja acumula una relativa experiència que permet degustar aquest Folklore lluny de la immediatesa, una immediatesa que li va permetre que anunciant només amb set hores d’antelació la sortida d’aquestes cançons aconseguís vendre amb menys d’un dia un milió i mig de còpies físiques en sol·licitud prèvia. Els que ho van fer pensant que es trobarien amb un nou lliurament del pop altisonant que l’ha encimbellada els últims anys (des d’aquell We are never ever getting back together del 2014) es deuen haver endut una certa decepció.
Ja s’ha repetit que les cançons que donen forma a aquest respectable disc són fruit del confinament i, en conseqüència, de la pandèmia, la qual cosa sembla que explica –segons la infinitat d’experts que analitzen fins i tot els seus parpellejos– el to més reposat i íntim que recorre el seu repertori. Sigui per això o perquè volia tornar a fer un lleu i oportú canvi a la seva carrera o perquè els mercats i aficions són canviants i també creixen, Swift es recolza decisivament en una sensible producció d’Aaron Dresner, de The National, i del seu imprescindible Jack Antonoff. El resultat d’això són cançons més llargues de l’habitual, interpretades sobre una instrumentació calmada –piano, cordes, una mica d’electrònica– i amb algun cim com l’Exilie amb Bon Iver.