Satisfacció compartida
Amaral va triomfar ahir a la nit en el primer dels seus dos concerts al Festival de la Porta Ferrada
L’aficionat ja havia tingut oportunitat de comprovar no fa gaires setmanes com sona Amaral en un format tan excepcional com la situació que estem vivint en la pròpia pell des del març: en format duo i en proposta acústica. Els van analitzar, en efecte, al Camp Nou uns centenars d’entregats incondicionals, i ahir a la nit l’Eva i en Juan tornaven a presentar-se en un escenari català amb una proposta idèntica.
Aquesta vegada ha estat el Festival de la Porta Ferrada –l’únic dels grans de la zona que ha mantingut la proposta més o menys preservant la seva idiosincràsia– el que els ha programat durant dues nits consecutives, atesa la demanda d’entrades. Ahir va ser la primera dosi, amb unes vuit-centes persones contentes en el molt ben adaptat Guíxols Arena. I avui repetiran bany musical davant prop d’un miler de followers.
La primera constatació: Amaral són una garantia, tant de la seva música com de la manera d’oferirla. Professió, anys adobant-se, empatia i, per descomptat, brillantor i solvència artística. Prou armes per fer front a aquest embat i sortir-ne airosos, afavorits pel moment imbatible del coronavirus. La gent en tenia ganes i, quan Eva Amaral i Juan Aguirre van fer acte de presència física i sonora a dos quarts d’onze de la nit, el públic va exterioritzar sonorament la seva satisfacció, mascaretes incloses, tant els de dalt com els de baix.
Una satisfacció també fàcilment i ràpidament perceptible en el duo, que es va fer seu l’escenari al llarg d’una hora i tres quarts, acostumant-se de mica en mica a aquesta situació diguem-ne anòmala.
La predisposició, l’ofici i una matèria primera d’indiscutible solvència van facilitar que la trobada el mínim d’estranya. El seu brillant catàleg de cançons va embastar la nit, tot i que el camp de joc el va marcar d’alguna manera Salto al color, el rupturista àlbum que va il·luminar la tardor passada i que va anar esfullant en obligat format acústic, prescindint de les interessants vestimentes electròniques que exhibeix al disc.
Hi va haver, per descomptat, força girs de complicitat al passat en forma d’El universo sobre mí (la segona de la nit, després de la qual l’Eva va saludar amb un “bona nit, Sant Feliu”), Nuestro tiempo ola intensa, sentida i còmplice Piezas de colores, que estava prevista per a la recta final de la nit. Van ser una vintena de cançons d’ampli espectre –que van començar emmarcades en l’All tomorrow’s parties de la Velvet Undergound & Nico–, amb Señales, un dels pilars de l’esmentada última obra, per després anar recorrent variades parcel·les estilístiques i anímiques: des de les xerinolaires
Bien alta la mirada o Mares igual que tú fins a les potents i imparables Cómo hablar o Kamikaze, passant per clàssics com Nuestro tiempo o inclassificables com aquestes intenses Ondas do mar de Vigo, signada pel trobador medieval Martín Códax.
En fi, malgrat l’absència de la contundència de la seva magnífica banda o el feedback roquer del públic, la d’ahir a la nit va ser una prova que va mostrar el nivell d’un dels noms més sòlids del rock nacional. Especialment les condicions vocals de l’Eva, però també la gens fàcil substitució del vernís elèctric, en què són uns consumats mestres, pels més imprevisibles tons acústics.
El duo va sortir airós de la intensa i obligada adaptació acústica de l’últim àlbum i d’alguns dels seus clàssics