La taxa sobre l’última milla
En l’alimentació, el sector menys penetrat pel comerç electrònic, hi ha cadenes que admeten que el repartiment a domicili es va arribar a multiplicar per 10 durant el punt culminant de la pandèmia i que ara s’ha estabilitzat a la meitat, amb tendència a l’alça. Un avenç, diuen, de tres anys de cop sobre les tendències previstes anteriorment. Malgrat els esforços d’algunes cadenes per promocionar la recollida al mateix establiment, a diferència d’altres països a casa nostra aquesta modalitat és totalment minoritària i la gran majoria de compradors opten per fer-s’ho portar a casa. I encara que alguns facin servir bicicletes o tricicles, la gran majoria provoquen contaminació i tots augmenten la congestió als nostres carrers.
L’esclat del repartiment a domicili sembla que ha decidit l’Ajuntament de Barcelona a estudiar la implantació d’una taxa sobre el que en el sector s’anomena última milla, el tram final del procés de distribució, en zona ja plenament urbana. D’aquesta taxa fa temps que se’n parla en espais sectorials, i alguns hem suggerit que se’n digui taxa Tarragó, en honor del desaparegut economista i urbanista que va ser el primer a concebre-la i promoure-la. Estaria bé que aquesta vegada no passés com amb la taxa turística, un impost local arreu del món però que a casa nostra –per la poca valentia dels ajuntaments, començant pel cap i casal– va esdevenir autonòmic, malgrat que ara tothom en reclama els rendiments. En aquest cas seria preferible que es tractés d’una iniciativa del Govern de Catalunya per a tot el territori, però està bé que l’Ajuntament per una vegada obri el camí.
Perquè pugui tenir èxit i no passi com amb altres iniciatives innovadores pel que fa a fiscalitat i organització dels nostres carrers que s’han estat 20 anys al calaix dels bons propòsits, cal que la taxa es concebi com un impost verd, un impost que no té finalitats recaptatòries sinó que vol modificar el comportament d’empreses i ciutadans. I, com a impost verd, el seu èxit serà la recaptació mínima possible, perquè voldrà dir que aquests comportaments han canviat. Compradors i empreses s’han de veure incentivats a dipositar i a recollir les compres en punts de recollida preexistents, on es puguin desplaçar a peu. I els que, malgrat tot, vulguin que els les portin a casa, hauran de pagar un sobrecost fiscal per l’ocupació de la via pública i la congestió que crea aquest servei.
La taxa Tarragó, doncs, no pot ser una taxa destinada a penalitzar les empreses de comerç electrònic i el seu líder indiscutible a hores d’ara. No es pot diferenciar si l’empresa té seu física o no, si la té a la ciutat o no, cosa que, d’altra banda, és la barrera més fàcil de saltar. La taxa a l’última milla ha de tenir un import mínim i progressar de manera inversament proporcional en funció de l’import fins a un topall màxim. Es pot diferenciar per sectors –alimentació i la resta– i es poden activar excepcions per a gent gran o similar. Ara bé, com la taxa turística, no es pot subsumir en el preu ni en qualsevol sistema d’abonament o de clientela preferent, sinó que ha de ser explícita.
La implementació legal de la taxa no serà senzilla i caldrà filar prim per justificar-la i per crear un consens ciutadà i
Perquè la nova iniciativa pugui tenir èxit, cal que la taxa es concebi com un impost verd
un cert acord amb el sector per implantar-la. Igual que en l’impost autonòmic sobre els centres comercials perifèrics, no es tracta bàsicament d’equilibrar la lluita entre grans i petits o d’evitar l’oligopolització i la desaparició del petit comerç dels nostres carrers. Aquest en serà un efecte derivat i sempre menor.
I és que a Europa només s’admetrà una fiscalitat sobre la congestió. Això vol dir començar a posar ordre i racionalitat en la distribució de mercaderies en general i en el proveïment a comerços, bars i restaurants. Quan per fi s’ha començat a treballar amb un dels sectors fins ara intocables, el de les motos, cap taxa sobre l’última milla no tindrà viabilitat i credibilitat si no es posa racionalitat i ordre al sector de la distribució urbana de mercaderies en general.