SERGI PÀMIES
El Barça hauria de mesurar els seus desastres amb l’escala de Richter. Berna, Sevilla i Atenes són referents genuïns i, en fase d’opulència, hi ha els sismes de Roma, Liverpool i Lisboa. Les últimes tres etapes formen part del mateix procés de decadència, covat a foc lent i amb l’aquiescència dels socis que van votar un projecte incompetent. ¿Eleccions? D’acord, però ¿per votar qui? Lisboa afegeix una pàtina sinistra a la seqüència: hi ha pocs testimonis. Com totes les tribus, el barcelonisme funciona a través del relat hereditari de gestes i forats negres. Els avis parlaven dels pals quadrats de Berna; nosaltres, de les taronges llançades al tren de Sevilla; els nostres germans petits encara tenen malsons amb els hangars atenesos llogats per Viatges Marina, i tots ens hem postrat davant de l’ídol incommensurable Messi.
La derrota de Lisboa sona com la desgarrada, una variant competitiva del fado. Sense testimonis, els corresponsals tenen la responsabilitat de preservar, més a través del periodisme que dels sermons, la memòria col·lectiva. La Barcelona futbolística se suma a l’ambient general de cataclisme i, sense que serveixi de precedent, l’alcaldessa Ada Colau no en té cap culpa. Fins fa poc, l’Espanyol acaparava els excedents d’impotència. En el cas del Barça, l’ona expansiva és proporcional al pressupost, al supremacisme d’un estil devaluat per la propaganda i a la globalització d’una marca. El problema és que, sense equip, la marca es devalua. Tant en el cas de l’Espanyol com en el del Barça, tot va a parar en una conclusió esperançadora: el futbol premia el talent i la feina ben feta.
Si agafem els equips que han humiliat el Barça en els últims anys, tots tenen un compromís treballat i poc dogmàtic. Alguns dels nous fitxatges que marcaran el futur de l’equip expliquen que mai no s’havien entrenat tan poc, víctimes d’un esforç a la carta imposat pel crèdit guanyat per jugadors fora de sèrie. Que a Lisboa no hi haguessin aficionats ha perjudicat l’equip però fa més asèptica l’evidència. I quan Josep Maria Bartomeu compareix per donar-nos el condol, fins i tot els culers més benèvols ensumen el cinisme del gest i sospiten que hi ha una relació causa-efecte entre aquesta manera de dirigir el club i l’actual naufragi futbolístic i sentimental. S’atribueix a Cruyff la frase: “Si no sabían por qué ganaban, ¿cómo van a saber por qué pierden?”. Ara que només perden hauria de ser més fàcil encertar el diagnòstic.
La Barcelona futbolística se suma a l’ambient general de cataclisme