ANTONI PUIGVERD
Quan l’altre dia parlava de la sorprenent persistència del mite Messi, no podia imaginar-me que aquest mite i els seus acòlits, juntament amb la monumental carcassa barcelonista, moririen sobtadament d’anèmia. Aquells nens que, en tantes fotografies, hem vist portant la samarreta del Barça enmig de les runes d’un atemptat a l’Afganistan o en una desolada perifèria d’Àfrica ¿ara què deuen pensar d’un equip que ha dilapidat la seva riquesa simbòlica com aquells aristòcrates decadents que, després d’haver perdut tots els diners i les propietats, es presenten al casino venent-se l’últim que els queda, el títol de marquès, àvids ja no pas de triomf sinó d’una ruïna definitiva?
Més que un aristòcrata arruïnat, el Barça és el típic nou ric a qui la fortuna li puja al cap i la malbarata en luxes i vanitats. És un club antic, però només en aquest segle ha conegut una etapa de triomfs sovintejats. Durant dècades va ser un equip sense nord, especialitzat en derrotes per la mínima, més persistent en el fracàs
Va ser un club depressiu, però ha construït un monument a la pedanteria
que en la glòria. Un equip depressiu i queixós, d’estrelles fugaces i líders avars (Cruyff ho va ser com a jugador: només una Lliga).
Va haver d’esperar l’arribada d’un madurat Cruyff entrenador per conquerir la primera Copa d’Europa (els grans clubs ja la tenien). Després, no sense nous fracassos i mancances, amb Rijkaard i, sobretot, Guardiola (i havent-li tocat, a més, la loteria d’un fenòmen com Messi), el Barça va desplegar un joc original, de precisa combinatòria, que va enlluernar el món i va donar-li molts èxits. Èxits que van suscitar una borratxera de vanitat: el Barça no era el millor equip del moment, era el millor de la història. Messi no era un jugador genial, era el millor de la història. Guardiola no era un entrenador magnífic, era el reinventor del futbol.
Durant els anys posteriors, mentre passaven els entrenadors, s’envellien els futbolistes i els èxits ja no eren tan brillants ni persistents, el discurs periodístic que definia l’estil Barça com el súmmum del futbol es va anar convertint en un tòpic amanerat i enganxós, francament insuportable. El Barça i el seu entorn mediàtic havien deixat de ser depressius per convertir-se en un ensucrat monument a la pedanteria. Els equips normals com el Bayern perden i guanyen. Si perden, canvien d’estil per adaptar-se a les noves tàctiques. Només el pedant cau tan estrepitosament. El Barça encarna el mite de Narcís: enamorat de la seva pròpia bellesa, es va inclinar a l’aigua per besar-se; i es va afogar.