SANTIAGO SEGUROLA
No va ser una maneta, ni un set, ni n’hi van fer set. No hi ha cap paraula en l’argot futbolístic que defineixi la magnitud del desastre que va patir el Barça a la Copa d’Europa, territori que multiplica el valor de les victòries i l’estrèpit de les derrotes.
La data, l’adversari i el volum de la golejada quedaran marcats per sempre en el record de l’afició barcelonista. Es fixarà en la memòria com el dia que el Bayern va massacrar el Barça
–el Barça de Messi, poca broma– amb vuit gols. És una destrossa que rebenta les costures del club i l’exposa a una crisi de conseqüències incalculables.
Aquesta mena de catàstrofes exigeixen un exercici absolut de responsabilitat per part de tots els actors en el desastre: dirigents, entrenador i jugadors. També dels socis, com a representants amb veu i vot de l’afició.
No hi ha públic a les graderies del Camp Nou, però el soroll és eixordador. Tampoc no és possible dissimular ni un minut més la decadència de l’equip, esclafat com un ninot pel seu rival.
Feia temps –París, Torí, Roma, Liverpool– que el Barça anticipava la seva voladura definitiva, però van prevaler les coartades, les justificacions i els errors de judici. Els jugadors van envellir, els fitxatges van fracassar i els gestors es van estavellar.
Un equip d’època, un dels millors que ha vist el futbol, va ser condemnat a un final ignominiós. L’única certesa és que aquest cop ningú no pot amagar el cap sota l’ala, i encara menys la directiva.
No hi ha cap altre horitzó per al Barça que la catarsi. Apel·lar al prestigi i la grandesa de la institució només pot servir per reconèixer la necessitat d’una revolució al club i a l’equip, un exercici d’enorme patiment en tots els aspectes, des de l’econòmic i esportiu fins al sentimental. Hi obliguen la gravetat de la situació i el risc a aprofundir en l’esperpent.
Hi ha precedents propers. El Milan va viure l’època més esplendorosa entre el 1987 i el 2007, un període en què l’entitat va avançar els canvis que van configurar el futbol actual i l’equip va exercir de primer referent en el món.
Tot i això, es començava a endevinar la seva esclerosi en la vanitosa complaença de Berlusconi i en unes decisions entossudides a negar la realitat, desestimar l’autocrítica i persistir en els errors. Fa més d’una dècada que el Milan és una nota gairebé a peu de pàgina en el panorama del futbol europeu. Busca una sortida, i no la troba, a les seves contínues calamitats. Una dècada perduda, i això és una eternitat en el futbol actual, que el Barça no es pot permetre ni els seus socis tolerar.
A Lisboa el Barça es va abocar a la revolució. No té cap altre remei. Tota la seva estructura està laminada. Els que l’han portat fins aquesta situació han perdut tota la credibilitat. No en té la directiva ni els seus assessors ni l’equip.
El Barça s’ha pogut mirar al mirall de l’equip que el va esmicolar. A finals del 2019 el Bayern travessava un període tan o més convuls que el Barça, però estava més ben preparat per afrontar els seus problemes. Sobretot estava disposat a admetre’ls.
Vuit mesos després va apallissar el Barça amb un nombre semblant de veterans –Neuer, Boateng, Müller i Lewandowski superen els 30 anys–, un entrenador desconegut i un grup de joves que li han costat molt poc: Kimmich, Alphoso Davies, Goretzka i Gnabry.
El Bayern va actuar amb fermesa i convicció. El Barça no. Als seus dirigents els ha faltat vol, criteri i decisió enmig d’uns senyals alarmants, amb un gravíssim problema afegit: l’endimoniat any del coronavirus accentua a l’agost la catàstrofe de Lisboa, sense tot just temps ni marge de maniobra per gestionar una crisi que deixa despullats el club i l’equip.
L’única certesa és que ningú no pot amagar el cap sota l’ala, i encara menys la directiva