JOAN JOSEP PALLÀS
La pitjor derrota de la història. Aquest va ser el titular de la crònica del nostre company Carles Ruipérez des de Lisboa per resumir amb grans caràcters el repàs humiliant patit pel Barça a mans del Bayern Munic. L’afirmació sonava tan pomposa i grandiloqüent que es podria arribar a témer per una pèrdua de vigència i sentit de la realitat l’endemà. En absolut. El repòs del titular, la seva relectura en fred, no mereix cap correcció. Per tant, podem continuar parlant de la pitjor derrota de la història del Barça .
Els desastres excepcionals mereixen decisions a l’altura, i en aquesta tessitura es troba les últimes hores el president del club, un Josep Maria Bartomeu desbordat que a mesura que ha anat perdent peces en una directiva avui esquelètica ha anat assumint massa funcions i s’ha convertit en una mena de navalla humana multiusos amb moltes extensions però cap de tall fiable. El mandatari ha errat clamorosament, en especial durant la segona meitat del seu mandat interminable, i l’enfonsament de divendres conté el pitjor: tothom va veure venir el desastre (és cert que no d’aquesta magnitud tan colossal), ell inclòs, però li va mancar la fermesa per evitar-ho.
Durant un, dos i fins a tres estius va faltar la determinació necessària per intervenir en un vestidor saberut i va sobrar comprensió per inflar la nòmina de futbolistes entre cars i estranys. La sortida de Luis Enrique, l’últim entrenador amb personalitat, esgotat davant un vestidor ocupat per estrelles envanides incapaces de reconèixer les tares del pas del temps i tractats per la directiva amb una tremolor vergonyosa, va ser fatalment interpretada per Bartomeu, que va decidir fugir sempre cap endavant, especialment des que Neymar va tocar el dos. El pressupost dels 1.000 milions d’euros va passar a ser la seva bandera (allunyada de la del seu predecessor Rosell i l’austeritat de les fotocòpies en blanc i negre), i el quimèric Espai Barça, una obsessió al cap i a la fi fictícia... Diners i totxo. Elements tangibles, però absència absoluta de contingut ideològic per guiar la nau. El futbol necessita projectes i rumb, i Bartomeu i la seva junta, més volàtils que les aspes d’un ventilador al mes d’agost, han demostrat no tenir pla canviant massa d’entrenadors i secretaris tècnics, cada cop més diferents entre si.
Ahir tot eren trucades i nervis entre els 13 membres de la directiva. Bartomeu es va refugiar en la seva gent més propera, però cada vegada està més sol. Amb Jaume Masferrer, en una altra època el seu assessor preferit, ara manté una relació més distant, castigada per l’anomenat Barçagate, o sigui que els seus suports escassegen. Ahir el president blaugrana dubtava entre convocar eleccions al març, una acció propera al trilerisme, ja que estatutàriament no es tractaria d’un avançament de les eleccions, o fer-ho al gener aprofitant l’aturada de la Champions, una posició que comparteixen alguns companys de junta però insuficient a ulls d’una oposició que ja treu els colzes davant la imminència de les urnes. Demà la directiva es reuneix i decideix el seu pròxim pas. El més saludable seria convocar una assemblea de socis al setembre o a l’octubre per aprovar els pressupostos i convocar les eleccions al novembre, a tot estirar. Al seu torn, els sis directius que van dimitir sospiren alleujats silenciosament pensant en el tràngol de què s’han escapat.
Hi ha una motivació econòmica en el fet d’endarrerir una convocatòria electoral que la brutalitat de la derrota de Lisboa exigeix que sigui immediata. Es tracta dels comptes. El grup de Bartomeu té dos objectius: evitar les pèrdues del mandat en conjunt, cosa que veuen garantida fonts consultades per aquest diari (deu anys de beneficis), i minimitzar les que són inevitables aquesta temporada, condicionada per l’afectació del coronavirus. És probable que el president que sigui elegit encarregui una auditoria per polsar l’estat de l’economia i descobrir si el forat (deute) és més gran del que es diu. Qui assegura que no s’impulsi una acció de responsabilitat contra la junta que primer la va activar? L’aprovació del préstec finançat per Goldman Sachs de 800 milions per fer un nou Camp Nou continua flotant als llimbs. Hi ha dos apartats més sobre els quals cal prendre decisions. El nou entrenador i, en paral·lel, la neteja que, ara sí, s’haurà de dur a terme, atès que el 2-8 ofereix coartada moral per fer-la i perquè Piqué s’ha encarregat d’entregar l’escalpel mitjançant un insòlit oferiment per al sacrifici. La gran pregunta és qui l’agafarà sense que li tremoli el pols: si un home de club que generi consens o Mauricio Pochettino, entrenador de prestigi amb una pega: la massa social el rebutja. La primera opció pren avantatge. La directiva assumeix la seva derrota i preveu triar un candidat digerible per no empitjorar les coses als que han d’arribar. Seria un últim acte de servei.
Mentrestant, els futbolistes, en especial els més veterans, per fi estan sotmesos a una pressió que s’han guanyat a còpia de desfetes. Refugiar-se en la mala relació amb Bartomeu i en la durada dels contractes signats com a excusa per agafar-se a la taquilla i el compte bancari no s’entendrà. La situació demana dignitat. Lisboa no dona per reclamar més crèdit. Això s’ha acabat.
Els directius més assenyats són partidaris de convocar eleccions ara mateix per no espatllar més les coses
Els jugadors més veterans s’exposen a empitjorar la seva imatge si es resisteixen a la neteja