Quan la misèria va en bicitaxi
La tragèdia de la Barceloneta posa de manifest la precarietat amb què es guanyen la vida llauners, venedors de mojitos i conductors de tricicles
Uns els veïns de tota la vida del carrer Grau i Torras del barri de la Barceloneta expliquen que els asiàtics que vivien als baixos del ja per sempre maleït número 16 eren tots molt macos.
“Molt atents, molt educats... N’hi vivien set o vuit, però no causaven mai molèsties”, diuen. “Sempre deixaven els bicitaxis aparcats davant de la casa, però com que eren tants compartint l’habitatge, sempre hi havia algú atent i, si tu arribaves i volies aparcar, de seguida els treien”. “Sí, l’estiu passat sí que tenien tres o quatre bicitaxis i feien torns per treballar tantes hores com fos possible... Així, mentre uns treballaven els altres dormien, perquè no tenien prou espai per dormir tots alhora. Al confinament ho van passar fatal. Aquest estiu només tenien un bicitaxi. Ja no els sortia tant a compte. Aquest estiu s’estaven guanyant la vida bàsicament venent llaunes de cervesa per la platja. Encara no puc creure el que ha passat!”.
La tràgica mort de tres dels habitants del maleït número 16 en l’incendi declarat divendres a la matinada està posant de manifest les dures condicions de vida dels que miren de guanyar-se la vida preparant mojitos, venent llaunes de cervesa, recorrent la ciutat a cavall d’un bicitaxi trucat... L’origen de les flames va ser un curtcircuit desencadenat en un cable punxat mentre carregaven la bateria del bicitaxi.
A mesura que avança el matí, de mica en mica un munt de joves asiàtics s’acosten a l’escenari de la tragèdia per deixar-hi una flor, presentar els seus respectes i comprovar com les flames ho van arrasar tot, la nevera, el microones, les lliteres que alternaven... Amb un passeig pel barri n’hi ha prou per comprovar que a la Barceloneta abunden aquests baixos compartits i, si pares bé l’orella, pots sentir com piquen el gel i, si t’hi estàs una estona, veure com surten de l’habitatge amb una safata de mojitos.
“Sí, aquest any el bicitaxi està molt malament –explica un d’aquests joves davant el maleït número 16, en anglès, perquè aquests joves amb prou feines parlen una paraula de castellà i mitja de català–. No hi ha turistes a la ciutat. L’estiu passat jo feia fàcilment cinc o sis viatges cada dia, i amb cadascun guanyava 15 o 20 euros. Però aquest estiu potser faig un viatge al dia, o cap, i moltes vegades només torno a casa amb 10 euros després d’estar tot el dia esperant... I a sobre la Guàrdia Urbana t’atura i et multa més vegades que mai. Està tot molt malament. L’amo del meu bicitaxi em va abaixar el lloguer. Abans em cobrava 150 euros a la setmana i ara 60, però de tota manera...”.
“Jo venc llaunes de cervesa a la platja –diu un altre jove asiàtic que també presenta els seus respectes–. Em fa por que la policia em tregui el bicitaxi. El dolent és que sense els anglesos es venen moltes menys llaunes. La meitat que l’any passat!”.
És la nova precarietat submergida. Fa cinc anys i mig, la circulació de ginys destinats principalment a entretenir turistes estava més o menys regulada a Barcelona. Per molts carrers podies veure
LA GESTIÓ DE L’AJUNTAMENT Els intents municipals de regular aquesta activitat no donen fruit
UN NEGOCI FORA DE CONTROL En tot just dos anys milers de vehicles clandestins van prendre la ciutat
rickshaws, petits cotxes elèctrics, fins i tot durant un breu període, fins que l’Ajuntament la va vetar, una barra de bar impulsada amb pedals.
Fa tot just tres anys, però, els bicitaxis clandestins van irrompre i van arrasar-ho tot. De totes aquelles empreses dedicades a l’entreteniment que més o menys acataven les ordenances municipals no en queda gairebé res. Ara aquest negoci està en mans d’uns quants propietaris de flotes d’aquests estris que bàsicament el que fan és llogar-los de qualsevol manera. El nombre d’hores que treballen els conductors no és de la seva incumbència. Molts hi incorporen petits motors per no cansar-se tant. N’hi ha que poden arribar a 50 km/h. Allò de posar-se altaveus per animar la clientela sembla una menudesa.
El govern de l’alcaldessa Ada Colau va intentar regular aquestes activitats, però no ho va aconseguir. Gairebé mig miler (dels dos mil que es calcula que pul·lulen per la ciutat) no porten el corresponent adhesiu municipal. A més, tan sols uns quants acaten les restriccions a la circulació imposades a Ciutat Vella, pedalen pels carrils bici autoritzats i esperen els clients als punts assenyalats.