Ens fem petons?
L’epidèmia de la Covid-19 té moltes semblances amb la grip espanyola del 1918, tant en les mesures preventives com en els comportaments.
Amb familiars i amics s’abandona tota precaució, com si la malaltia només pogués venir d’estranys
Comtat de Logan, Illinois (Estats Units). Clara Morison parla amb el doctor Macgregor de l’arribada dels seus nebots, que ha de cuidar durant uns dies: “Quan el James m’ha trucat li he dit que em portés els nens com més aviat millor. El senyor Paisley i jo anàvem a passar la festa d’Acció de Gràcies a Vandalia, però amb això de l’epidèmia i tanta gent malalta com hi ha, hem decidit quedar-nos a casa”. La tia Clara és un personatge de ficció. Però podria ser perfectament real, igual com la conversa. Quantes vegades es deuen haver arribat a pronunciar frases semblants aquests mesos a tot el món! Tanmateix, el comentari de Clara Morison no al·ludeix a l’epidèmia actual de la Covid-19, sinó a la de grip espanyola del 1918...
El diàleg s’ha triat de la novel·la Van venir com orenetes, una petita joia publicada el 1937 per William Maxwell, menys conegut per la trajectòria com a novel·lista que com a editor literari de The New Yorker , on va treballar durant quaranta anys i es va convertir en un referent per a molts altres escriptors, de Salinger a Updike.
La novel·la de Maxwell, relat minimalista de l’impacte sobre una família de l’Oest Mitjà de l’arribada de la malaltia i la mort, és un eco de la seva pròpia biografia, ja que l’escriptor –nascut justament a Lincoln, capital del comtat de Logan– va perdre la mare a causa de la grip espanyola quan tenia 10 anys. La lectura d’aquesta novel·la, a més del plaer que suscita, projecta paral·lelismes torbadors amb la crisi sanitària actual, començant pels símptomes de la malaltia que descriuen els diaris de l’època i que el pare llegeix en veu alta per a tota la família –“És una classe de refredat molt contagiós, acompanyat de febre, mals de cap, ulls, esquena i altres parts del cos, a més d’una sensació de profund malestar. En la majoria dels casos els símptomes desapareixen al cap de tres o quatre dies i el pacient es recupera ràpidament. Alguns dels pacients, tot i això, desenvolupen una pneumònia (...) i acaben morint”–. I continuant per les mesures adoptades per les autoritats de l’època per frenar l’epidèmia tancament de les escoles, suspensió dels oficis religiosos, recomanacions per evitar les reunions de grups grans o desplaçar-se amb tren si no és estrictament necessari–. Tot recorda vivament el que estem vivint avui.
“La junta escolar i el conseller de sanitat han posat cartells a les escoles i en diversos llocs de la ciutat anunciant que els centres d’ensenyament seran tancats fins un altre avís...” El Robert va notar un pessigolleig molt lleu a la columna vertebral. Va llegir la primera frase dues vegades, per assegurar-se que no es tractava d’un error. La seva mare no el podia tenir tancat a casa indefinidament. Era impossible que passés una cosa així d’horrible”, fa reflexionar William Maxwell a la novel·la el primogènit dels Morison. Qui no reconeixeria en aquest personatge els adolescents d’avui davant el confinament forçós?
El debat sobre la conveniència o no de l’ús de la mascareta també és un ressò del 1918. A la imatge que il·lustra aquesta pàgina es pot veure dos ciutadans francesos als carrers de París animant a utilitzar la mascareta amb els lemes: “El boche [alemany] ha estat vençut, la grip, no” –en al·lusió a la victòria aliada a la Primera Guerra Mundial– i “Emmascarin-se els uns als altres, provar-ho és adoptar-ho”.
La gran diferència entre el 1918 i el 2020, naturalment, és la mortaldat. La grip espanyola –anomenada així perquè Espanya, com que era neutral, va ser dels primers països a informar de l’epidèmia, ja que no aplicava la censura militar– es va detectar per primera vegada el març del 1918 a la base militar nord-americana de Fort Riley (Kansas), seu de la Primera Divisió d’Infanteria, tot i que no és evident l’origen real de la grip.En tot cas, els exèrcits mobilitzats en la Gran Guerra van ser el canal idoni perquè s’expandís, i en un parell d’anys –no va durar més– la grip va infectar un terç de la població mundial i va matar uns 50 milions de persones, amb una segona onada més letal que la primera.
Avui, l’epidèmia de la Covid19 porta 22 milions de persones contagiades a tot el món i ha causat prop de 800.000 morts. Els serveis de salut i els recursos mèdics actuals són infinitament millors que fa un segle, però les mesures bàsiques que s’estan adoptant –desinfecció d’espais col·lectius, confinaments, suspensió d’esdeveniments, tancaments de fronteres– a penes no han canviat.
I tampoc no són tan diferents les actituds i comportaments de les persones. Mirem al nostre voltant. Tots som, en certa manera, com la tia Clara. Molta gent ha optat aquest estiu per quedar-se prudentment a casa o fer viatges propers, evitar les grans concentracions de persones i complir al peu de la lletra amb l’obligació de portar la mascareta posada pel carrer... Però, igual com Clara Morison amb els seus nebots, totes aquestes precaucions se’n van en orris amb la família i els amics propers. “Amb això de l’epidèmia, hem decidit quedar-nos a casa”, diu... Però que portin els nens com més aviat millor! Amb parents i amics cauen les mascaretes i la distància social es fa miques, com si la malaltia només pogués venir de fora i encomanar-se per estranys. Només cal veure les terrasses dels bars, els grups als carrers, les reunions als domicilis particulars... És aquí on tenen lloc entre un 50% i un 75% de les infeccions.
Afores de París (França). Un grup d’amics es retroba aquest estiu després de setmanes sense haver-se vist a causa de la Covid-19. Hi ha un primer moment de dubte... Com s’han de saludar? Per gestos? O fent-se dos petons com sempre? Ja s’han retirat les mascaretes quan un d’ells trenca el gel i s’acosta als altres amb els braços estesos exclamant: “On s’embrasse?”.