Els tristos privilegis
Aquella vida de caceres i rifles, caps de senglars dissecats, passejos aristocràtics en finques amb noms persuasius com La Garganta, allà es van conèixer Joan Carles i Corinna. Va ser al latifundi entre Ciudad Real i Còrdova on la dona, avui terriblement odiada, va enlluernar el rei d’abans amb els seus coneixements de tir. Que estrany que resulta per a la majoria de mortals imaginar les corts europees perseguint perdius i provocant converses galants. La seva manera de beure, badallar, lligar parlant d’armeries és pròpia d’escollits, la majoria d’ells, amb històries de família complicades. De les revelacions de Corinna Larsen, l’última a la BBC, emergeix una vida de luxe i secrets, de casetes de l’amor, viatges a la Polinèsia, amants i comptes de diners saudites. De doble vida. De falsa pantomima. Alfonso Guerra va dir a la Ser: “La història
Amb “Botsuana i perdó” es va trencar la màgia, l’acord tàcit de no molestar
de Joan Carles I no es pot quedar en una pàgina de successos”. Però la realitat és tossuda.
M’evoca alguna cosa de Corinna la història novel·lada per Dominick Dunnea Las dos señoras Grenville (Libros del Asteroide), inspirada en un fet real: Ann Eden, excorista, es va casar amb el banquer Billy Woodard, però quan demana el divorci, ella li dispara i el mata. No la van condemnar mai. La família, educadíssima, va evitar el tràngol als fills de veure empresonada la mare. És una magnífica crònica de la decadència de l’alta societat nord-americana dels anys quaranta que podria ser actual: “El 60% de les terres de la ribera nord estaven en mans dels presents. Sabia per endavant les seves biografies: velles històries de pares suïcides, fills en psiquiàtrics, divorci, depravació, beguda, depressió, morts, avions estrellats, iots enfonsats o caigudes de cavalls. Però amb quanta elegància es comportaven. L’Ann estava fascinada davant l’aristocràcia que transmetien tots ells”.
L’opinió pública es reparteix entre els qui reclamen la república i els qui senten compassió per Joan Carles I i lloen el seu llegat. A diferència de països amb polítiques progressistes com Noruega, Dinamarca o Suècia, on l’encaix sembla millorar les seves democràcies, la monarquia espanyola va perdre la seva inviolabilitat a “Botsuana i perdó”. Allà es va trencar la màgia, l’acord tàcit de no molestar, de fer els ulls grossos, de callar un sistema corrupte de comissions i comptes estrangers. Va saltar pels aires. Va obligar el fill a repudiar el pare. Però també mostra la tragèdia que envolta el món dels privilegis, ranci i falset, solitari, descompost. En formava part no només l’emèrit, sinó un voluminós cor d’aduladors.