Sorra i diners
En un estiu sense viatges que no siguin a poques hores de casa, endreçar les fotografies i els àlbums físics i digitals és un petit consol. Poques fotografies vaig fer als Emirats Àrabs, un seguit de micropaïsos encalçats pel desert i que semblaven l’invent poc realista d’un especialista en cinema de Bollywood. A banda de la devastadora diferència entre els ciutadans dels Emirats i aquells que els serveixen, sense dret pràcticament a res, i les exagerades comoditats que els converteixen en nens aviciats, em va semblar que estaven condemnats per la maledicció del petroli.
A Abu Dhabi vaig conèixer una britànica que hi vivia gairebé des que va acabar el protectorat del Regne Unit, seguint el seu marit, que hi va ser destinat, i ella s’hi va quedar quan l’home va traspassar. Em va convidar a sopar costelles de xai amb salsa de menta com si fóssim a Yorkshire. El menjador estava envoltat de fotografies en blanc i negre: retrats de pastors amb el seu bestiar davant petites tendes; dones amb la cara coberta amb una màscara metàl·lica de forma de falcó; un grapat de tendes agrupades per resistir les tempestes de sorra. L’amfitriona va sentenciar: això explica el golf Pèrsic, així era fa uns quants anys. Per a ella, la primera generació va aconseguir la independència real, el petroli i el comerç. A la segona alguns entenien les seves responsabilitats, però molts, privats de cap cultura de l’esforç o ignorants de les privacions que van passar pares i avis, vivien només per als seus capricis infantils, sense escoltar ni raonar amb ningú. La tercera generació, en general, només volia viatjar tant com fos possible fora dels Emirats, viure la vida fàcil que dóna tenir diners a dojo i poca cosa més.
Algunes cròniques sobre el que passa a la resta de països del Golf que concentren el nombre més gran de reserves petrolieres del món semblen indicar que aquesta manca d’educació ètica o en qualsevol altre valor és comú a molts dels membres
Els diners dels països del Golf que surten com un torrent eixuguen tots els escrúpols
de les famílies reials, gegantines per la poligàmia, i també entre els que han estat afavorits per responsabilitats de govern. Només cal mencionar el príncep hereu d’Aràbia Saudí, Muhammad bin Salman, acusat de l’assassinat i la desaparició del periodista Jamal Khashoggi a Turquia, entre altres crims igualment esgarrifosos. Però els diners d’aquests països que surten com un torrent eixuguen tots els escrúpols. Tots els assassins dels atemptats de l’11-S als Estats Units eren d’Aràbia Saudita, però es va envair l’Iraq. L’escàndol de la concessió del Mundial de futbol a Qatar, envoltada de corrupcions, fa deu anys que s’investiga sense conseqüències malgrat les detencions. Per no entrar en els detalls de com el rei emèrit espanyol, de vacances a la zona per cert, ha perdut el seu llegat i el seu rumb, colgat per milions amb origen al golf Pèrsic.
Em temo que la crisi de la Covid-19 no ajudarà que els petrodòlars perdin influència. Al contrari, se’ls esperarà, amb els seus extravagants seguicis i les seves propines desmesurades. Tot ho poden comprar, però corrompen l’ànima de la democràcia. Com la pluja de fang que tot ho embruta de sorra del desert.