Accelerar per avançar o per estimbar-se
Sense el veredicte del públic del Camp Nou, el Barça viu fora del temps. Fa nou dies que l’equip va ser humiliat a Lisboa i sembla que hagi passat un mes. Josep Maria Bartomeu ha posat el turbo. Ha aconseguit que Koeman sigui el nou entrenador, que Abidal salti del vaixell abans del naufragi, presentar Pedri com a símbol de rejoveniment i que al voltant de Messi creixin rumors que perpetuen la falta d’escrúpols i la incertesa. Bartomeu és indistintament opac i transparent. Avança amb una determinació proporcional al pànic que ell mateix contribueix a crear. És un virtuós del passar pàgina, perquè esborrar permanentment el passat li estalvia aprendre dels errors i acceptar-se com el que és: un partidari conspicu del Neymar que ha aportat al club tants títols futbolístics com antecedents penals.
Ara la motivació del president és la responsabilitat. Ho diu convençut i el podem creure si acceptem que durant anys ha sigut pertinaçment irresponsable, però aleshores té sentit confiar en el seu criteri? Bartomeu ha avançat molt en pocs dies. Si fiquem dins d’una catximba tot el que els majoristes de fum fan circular sobre Messi i les vaques sagrades i aspirem amb força, assolirem el nirvana amnèsic que promou l’enverinada propaganda de la catarsi. M’agradaria que Messi se n’anés perquè crec que s’ho ha guanyat, perquè no vull que fracassi prematurament i perquè no suportaré veure’l reduït a carn picada de mem, vudú d’El chiringuito o càntic de grada d’animació.
A l’entrevista de Barça TV (il·luminada per un deixeble de Jordi Évole) Bartomeu va ser impúdic avançant que alguns jugadors gloriosos se’ls ha “d’acomiadar amb tots els honors” sense ni tan sols haver parlat amb ells. Els honors que reclama són una porta d’emergència. I, com sempre, tot acaba en l’àlbum de cromos del club. Ara toquen Koeman i Larsson però podrien ser altres. Fins i tot com a col·leccionista de cromos Bartomeu és previsible. Res d’intercanvis vocacionals en un racó del pati de l’escola. Res de desgast de mercat de Sant Antoni per canviar un falti excepcional per trenta repes. La directiva acaba els àlbums per la via ràpida del fill de divorciat de casa bona: esperant que el pare o mare que se sent culpable compri a preu d’or (i online) el cromo que necessita i esperant que la patxoca que farà l’àlbum acabat impressioni tant com un de treballat des de la humilitat i la constància.
L’operació li pot sortir bé? Tot dependrà, per variar, de Messi. Però la manera com Bartomeu parla d’altres jugadors, deixant que l’opinió publicada li faci la feina bruta, defineix el seu estil. En l’àmbit executiu, l’objectiu és tan
L’objectiu és desesperat: el Barça ha de reduir de manera dràstica la seva massa salarial
desesperat com inevitable: el Barça ha de reduir dràsticament la seva massa salarial. Però això no hauria de comportar confondre els honors instrumentals amb les presses deshonroses. Busquets, Alba, Piqué, Suárez, Rakitic i Sergi Roberto se’ns presenten ara com una colla de ganduls i d’aprofitats perquè l’adrenalina de la urgència ens distreu de fixar-nos en la dotzena llarga de fitxatges catastròfics acumulats amb una ineptitud i una malaptesa que desautoritzen –començant per Neymar– l’ADN executiu. Bartomeu potser l’encertarà amb aquesta enèsima fugida endavant, però l’experiència viscuda autoritza molts culers a ser bel·ligerants, pessimistes i recelosos sense que se’ls pugui acusar de mals barcelonistes. Perquè ja se sap que al Barça els mals barcelonistes sempre són els altres.