“El procés tal com l’hem conegut ja no existeix”
Xavier Domènech (Sabadell, 1974) va deixar la política institucional i els seus càrrecs a Podem i Catalunya en Comú el setembre del 2018 després de tres anys intensos i convulsos en què va ser diputat al Congrés i al Parlament. Va reprendre la seva carrera de docent a la UAB i acaba de publicar un assaig “analític” sobre la plurinacionalitat.
Continua viu el procés?
Tal com l’hem conegut ja no existeix. Continuen els problemes que el van originar i els que es van generar durant el mateix. També els anhels i les seves conseqüències, i, a més, hi ha els presos. Però el procés
EL PROCÉS SOBRE EL PAPER que vam conèixer ja no hi és.
Per què?
Hi ha un exemple molt evident. Sempre es mirava al futur i es marcava un horitzó amb allò que havia de venir. Hi havia fulls de ruta planificats i ara fa molt de temps que no es mira al futur, fins i tot es mira al passat i es debat sobre el que va passar i el que hauria d’haver passat. Però no han desaparegut els problemes.
Quin és l’origen de tot això?
Hi ha dos vectors d’anàlisi. Un va començar fa unes dècades i és la crisi de les sobiranies. És la gran qüestió d’aquesta època i pren diverses formes. En alguns llocs pren la forma de qüestions o encaixos nacionals irresolts o de reconeixements nacionals no realitzats. Però tot això no passa enmig del no-res, passa enmig d’una història amb unes arrels profundes. Podem veure un moment clau en la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l’Estatut i un altre pot veure’s el 1714.
Al llibre pren un altre punt de partida.
Em situo en la configuració de l’Estat liberal espanyol, a mitjans del segle XIX. Es forma un Estat enormement centralista en un dels països amb més pluralitat protonacional d’Europa. En l’últim terç del segle XIX, a mesura que es configura l’Estat nació espanyol centralista, monàrquic i sense reconeixement dels drets dels ciutadans, emergeixen projectes polítics nacionals alternatius. Apareixen el catalanisme, el nacionalisme basc, el galleguisme o l’andalusisme i es genera una dinàmica plurinacional.
I d’allà fins avui.
Les tres grans crisis territorials del segle XXI, el pla Ibarretxe, el procés i el fenomen de l’Espanya buidada són expressions d’una mateixa problemàtica, d’un Estat que no reconeix la seva pròpia diversitat plurinacional i territorial.
Quina sortida té l’independentisme si no es pot negociar l’autodeterminació?
La possibilitat de desconnexió ja està esgotada després del 2017. L’independentisme ha de caminar cap a la construcció d’agendes compartides amb altres sobiranismes de l’Estat. Això tard o d’hora portarà a una reconstrucció o transformació, si no una nova formació del pacte territorial i també del pacte polític, social i democràtic. Cal transformar la realitat i el mateix Estat. Aquest és el gran repte de tots.