Canviant
Tornarem de vacances, tot i que molts ens hem quedat treballant a casa, i per a molts de nosaltres la feina serà diferent. El coronavirus ens va forçar a tenir reunions virtuals (això no ve de virtuts; molts van continuar igual d’egoistes o pesats a les reunions per ordinador que no sé per què en diem virtuals). Per mi és clar que les reunions reals (o presencials, com se sol dir perquè tots els reunits són presents) i les reunions virtuals no tenen res a veure les unes amb les altres.
Una cosa és que, per exemple, el director general vulgui explicar l’estratègia que l’empresa seguirà a partir del setembre –potser fins i tot una empresa consultora l’ha ajudat a formular-la–, ha reunit en una sala el comitè de direcció i alguns altres directius i els va explicant l’estratègia, projectant transparències, i quan acaba diu “bona tarda”, recull els seus papers, desendolla el seu ordinador i se l’endú. Potser algun membre del comitè de direcció estava en un viatge de feina, però ha vingut a la reunió per escoltar el gran cap i després ha seguit el seu viatge.
Naturalment, un cas com aquest podria ser via pantalla d’ordinador (em costa de posar-hi virtual). Però tot i així, és possible que quan se’n vagi el cap, alguns membres del comitè de direcció es quedin parlant entre ells, potser fins i tot discrepant de coses que havia dit el director general (comentaris que no haurien pogut fer en una reunió virtual). Un director general bon líder i estimulador del treball en equip hauria fet una reunió molt oberta a les aportacions dels participants i això és difícil si no s’està assegut al voltant d’una taula veient les cares que van fent els uns i els altres quan senten el que s’està dient o notant que algú vol afegir alguna cosa en algun moment. En fi, la reunió presencial és moltíssim més eficaç i eficient que la virtual.
Els problemes de viatjar i de reunir-se estan fent que escoles i universitats estiguin passant cursos al format virtual. Però no sembla que això estigui funcionant bé. Qui es matricularà en una universitat prestigiosa que selecciona els millors candidats del món per als seus programes si després cal quedar-se a casa i seguir els programes assegut davant de l’ordinador?
No hi ha cap dubte que una conversa virtual entre dues o tres persones pot ser millor que per telèfon i el coronavirus, amb les dificultats per viatjar, ens ha ajudat a fer més bé les connexions virtuals i fins i tot amb la possibilitat, temps a venir, d’estalviar-nos els costos d’algun viatge substituïble per unes converses virtuals. Però no oblidem que som persones, que podem transmetre entusiasme, generar confiança i donar suport a persones que el necessiten i ho detectem per coses que ens expliquen en confiança personalment (abans d’entrar en una reunió, prenent un cafè...). És molt difícil explicar els nostres problemes virtualment i és una pena que hagi estat el coronavirus qui ens ha forçat a aprendre a continuar connectats i a connectar-nos millor amb aquells que no podíem veure cara a cara per les dificultats de viatjar.
No hi ha dubte que la nostra connectivitat virtual anirà millorant la seva qualitat i que hi anirem canviant. Fa 50 anys, vivint als Estats Units, no fèiem servir gairebé mai el telèfon per parlar amb els nostres pares. Era caríssim. El més habitual era connectar-nos per cartes enviades per correu que trigaven més o menys una setmana a ser rebudes a Espanya. Si ens haguessin dit que un dia podríem reunir-nos amb tota la família, encara que els pares estiguessin en un país i tots els fills en d’altres, i que ens veuríem tots en una pantalla com la que llavors tenia la televisió, ens hauria costat de creure-ho. Com serà d’aquí 50 anys? Els nens que tenen 10 anys segur que viuran experiències avui increïbles i estaran més ben connectats, sens dubte.
No hi ha dubte que la nostra connectivitat virtual anirà millorant la qualitat i que hi anirem canviant