L’Escola Industrial estrena un paranimf renovat
La Diputació de Barcelona inverteix uns set milions d’euros en la reforma global d’un espai singular quesuma3.635m2 útils
L’Escola Industrial conserva diverses joies patrimonials, com la inèdita xemeneia octogonal de 61 metres o la torre del Rellotge de quan havia estat una fàbrica tèxtil. D’altres són de principis del segle XX, quan la Diputació de Barcelona hi va ubicar l’escola que li va donar nom (malgrat que al principi es va dir Escola de Treball). Hi va haver diverses intervencions, una de les últimes la de l’arquitecte Joan Rubió, que entre el 1927 i el 1931 va dur a terme la construcció de les naus centrals, i també d’un paranimf espectacular que no va arribar a acabar i que el convuls segle XX va deixar inèdit. Ara reneix com un espai polivalent amb un auditori innovador.
Enclavat al cor de l’Eixample, el conjunt de l’equipament suma 3.635 metres quadrats útils. Aconseguir aquesta nova vida ha suposat una inversió, del govern supramunicipal, del voltant de set milions d’euros.
“L’any 1932 el projecte va quedar del tot paralitzat, i al cap de poc va arribar la Guerra Civil. Aquí fins als anys setanta s’hi repartien els farcells dels militars”, recorda Teresa Planas, directora de Serveis d’Edificació i Logística de la Diputació de Barcelona, mentre entra al solemne edifici simètric, amb accessos renovats, dotat de diversos camerinos i de sales polivalents que arriben fins a les torres.
La rehabilitació s’ha fet aprofitant tots els elements originals. El repte és aquest: actuar sota una cúpula enorme, en una peça de patrimoni catalogada, i dotar-la de tecnologia, sense obviar una cosa tan fonamental com l’acústica, l’aïllament sonor, la nova il·luminació (la gran estructura central baixa fins a terra), i buscant a tota hora la versatilitat. Són elements i noves característiques que encara sumen més singularitat a un espai amb una sala principal que ara té un aforament de 598 persones, però on es poden dosificar butaques, es poden recollir o, fins i tot, es pot desmuntar l’escenari. I tot sota una cúpula de 20 metres de diàmetre i contingut en un edifici on s’han conservat, i en alguns casos potenciat, les seves característiques principals.
“El sostre de fusta és l’original; es van haver de canviar algunes peces, però es van poder aprofitar majoritàriament. També la pràctica totalitat de les vidrieres”, afegeix Josep Castellà, subdirector dels serveis d’edificació.
L’espai, que després de la Guerra Civil i durant més de quaranta anys va ser vetat a les arts i convertit en instal·lacions militars, conserva les vidrieres que reprodueixen diferents oficis i d’altres de colors que són a la cúpula. Només hi ha una petita trampa: a l’amfiteatre s’hi han reproduït, en dues vidrieres simètriques, originalment blanques, la que queda a la vista des del carrer Còrsega, les quatre barres i la creu de Sant Jordi. Internament ara no és visible, hi ha l’enorme sala de control. Des del carrer es podrà continuar veient l’original, que, a més a més, a la nit s’il·lumina.
La Diputació de Barcelona dona per acabada la recuperació de l’històric paranimf, un projecte que va començar d’alguna manera fa dos mandats i mig. De totes maneres, ja a la dècada dels noranta es van portar a terme algunes intervencions per garantir-ne la preservació.
La Covid-19 ha endarrerit les obres d’un espai que podrà acollir espectacles de mitjà o de petit format, però també conferències, congressos i jornades.
L’espai central d’aquest nou complex cultural és l’auditori, però també hi ha diverses sales annexes i complementàries que són més enllà del cuidat vestíbul que sembla abraçar l’escenari. També es volen acollir actes ciutadans.
La Diputació de Barcelona ha fet un estudi de mercat amb què ha comprovat la demanda que hi ha d’aquest tipus d’espais a la ciutat. Per la seva versatilitat, ara sí, hi ha paranimf per a llarg.
UN EDIFICI SINGULAR Obra de Joan Rubió, autor de les naus centrals, no es va acabar en el seu moment
UNA NOVA VIDA L’auditori té un aforament màxim de 600 butaques i una acústica cuidada