Les Canàries, una altra illa de Lesbos
El 1994 va arribar a les Canàries la primera pastera. Dos sahrauís arribaven a l’agost a la costa de Fuerteventura a bord d’una petita embarcació seguint la llum que desprenia el Far de l’Entallada, a Tuineje. Aquells joves van inaugurar, sense saber-ho, la que se n’ha acabat dient la ruta atlàntica de la immigració, la més mortífera de totes, que va des de les costes de Tarfaya a Fuerteventura. Només hi ha 100 quilòmetres entre els dos punts, però la força de l’oceà Atlàntic la converteix en la travessia més perillosa de totes. També és la menys vigilada. Moltes de les embarcacions arriben fins a la platja, deixant bocabadats els banyistes, sense que hagin estat detectades pels radars.
Per això es tria amb més freqüència quan s’extremen els controls a l’Estret, la principal ruta entre l’Àfrica i Espanya.
La desesperança pel futur dels seus països i el somni d’aconseguir una vida millor a Europa empenyen milers de subsaharians i magribins a pujar a bord d’embarcacions que no són com cal, sense queviures i amb la perspectiva d’un viatge incert que sovint acaba al fons del mar. El viatge que comença a les costes de Mauritània i el Marroc, o a les del Senegal i Gàmbia. Fins i tot n’hi ha que desamarren a la Costa d’Ivori i Guinea, amb menys control policial malgrat que el viatge és molt més llarg (més de 1.500 quilòmetres de distància, uns 10 dies de travessia) i les possibilitats d’arribar amb vida són més reduïdes. N’hi ha molts que ni tan sols saben nedar. Però és el tot o el no res.
En els 26 anys que han passat des de la primera pastera documentada a les illes es calcula que han entrat a través de les Canàries uns 120.000 immigrants, amb pics molt elevats com el de l’any 2006, quan va esclatar “la crisi dels cayucos”, que va portar a les Canàries prop de 32.000 persones davant les 5.000 de l’any anterior. Les pasteres, amb capacitat per a 20 o 30 persones, es van substituir per les embarcacions que fan servir els pescadors en països com el Senegal, i s’hi poden encabir fins a 200 persones.
En aquest temps la població de les illes ha vist amb els seus ulls un drama humanitari, i ha estat testimoni involuntari de naufragis a pocs metres de la costa on les víctimes són nens, joves i dones. Embarcacions que arriben amb morts, nadons també. O supervivents al límit, per la falta d’aliment i aigua. A tall d’exemple, el cas de la petita Sephora, que amb només 13 mesos va morir en un naufragi al sud de Gran Canària el 2019 després que una onada l’arrabassés dels braços de sa mare. El seu cos va aparèixer l’endemà i és la primera migrant enterrada amb nom i cognom a les Canàries.
A les morts registrades cal afegir la de centenars de persones que desapareixen en la travessia. Les organitzacions humanitàries calculen que enguany unes 1.000 persones han mort engolides pel mar, sense identificació i sense que les seves famílies sàpiguen res del seu trist final. L’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) considera que una de cada 16 persones que prova d’arribar a les Canàries mor en l’intent mentre que la Creu Roja apunta a una taxa de mortalitat d’entre un 5% i un 8% dels que aconsegueixen arribar.
El 2020 Canàries ha tornat a ser la destinació de les màfies que trafiquen amb persones. Els controls més estrictes al nord del Marroc han derivat l’activitat cap al sud i han reactivat la ruta atlàntica que torna a registrar un nivell d’arribades similar al del 2006, en plena crisi dels cayucos.
Des de fa un any, les autoritats canàries han anat advertint de l’augment del flux migratori. El 2019 es va tancar amb el doble de persones arribades de manera irregular respecte al 2018, i 6 vegades més que les 418 del 2017 mentre que a nivell nacional es va retallar a la meitat. L’Estat va minimitzar la situació i les demandes de les Canàries van caure en sac foradat.
Al llarg del 2020 i malgrat la Covid-19, l’arribada d’immigrants a les costes illenques no ha tingut aturador fins i tot durant l’estat d’alarma, quan entre el 15 de març i el 31 de maig, hi van fer cap 1.245 persones. L’única aturada es va detectar en la primera quinzena del
XIFRES IN CRESCENDO
Els controls a l’Estret han activat la ruta atlàntica amb xifres d’arribada rècord
A L’OCTUBRE
Els 8.000 nous immigrants han desbordat tots els recursos d’allotjament
juliol, en coincidència amb un brot de coronavirus a Al-Aaiun. Aleshores amb prou feines s’hi comptaven cent persones, però a partir d’aquell moment, es va intensificar el trànsit fins al pic de l’octubre, 8.000 en un mes. Des de principis d’any són més de 17.000 i a les Canàries no hi ha recursos d’acollida.
La crisi econòmica va reduir l’arribada d’irregulars i de mica en mica es van anar tancant les instal·lacions. L’última, el Centre d’Internament d’Immigrants de Fuerteventura, va ser tancat el 2018 per l’actual ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, després d’haver estat buit des del 2012.
Davant les pressions del Govern de les Canàries (PSOE-Unides Podem-NC i ASG), Grande-Marlaska va anar el febrer a les Canàries i va prometre més places, però els mesos van passar sense novetat. La gravetat de la situació va obligar Interior a habilitar espais com un terreny de lluita i una nau al port de Las Palmas per allotjar els migrants arribats al port d’Arguineguín (primer punt de rebuda) després de complir les primeres 72 hores. Les denuncies per les condicions inhumanes de les instal·lacions, on convivien infectats de Covid-19 amb negatius, va portar a tancar-lo al setembre. Com a alternativa, l’administració va proposar d’allotjar-los en apartaments turístics, buits per la pandèmia. Hi continuen vivint uns 5.500.
L’allau de l’octubre ha desbordat la capacitat de reacció de les autoritats, que han optat per retenir-los al moll d’Arguineguín, on han arribat a estar més de dues setmanes, tot i que la llei fixa un termini de 72 hores.