“NOMÉS APRENS A CONVIURE AMB EL DOLOR”
Testimoni del fill del guàrdia urbà assassinat fa vint anys
Els germans Òscar i Carles Gervilla van aparèixer al documental d’Amazon El desafio: ETA i parlen ara amb La Vanguardia. Són les dues úniques entrevistes que han fet en memòria del seu pare, assassinat per ETA a l’avinguda Diagonal de Barcelona el 20 de desembre de l’any 2000. Farà vint anys. Tenien 8 i 13, respectivament.
Coincidint amb els vint anys, la ciutat de Barcelona dedicarà un carrer a la memòria de Gervilla.
A primera hora del 20 de desembre de l’any 2000, l’agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona Juan Miguel Gervilla estava de servei al districte de les Corts quan es va adonar que un Fiat Uno –en què els terroristes del comando Barcelona José Ignacio Krutxaga i Fernando García Jodrá portaven una bomba que volien detonar al pas del periodista Luis del Olmo– s’havia avariat.
Va anar a veure què passava. No va arribar a treure l’arma. Va ser tirotejat a boca de canó, potser quan va descobrir la càrrega o les intencions de la parella.
“Em costa de parlar del tema perquè hi ha coses que són com si ho hagués viscut ahir”, explica el més gran al despatx de la immobiliària de Barcelona on treballa. Parla perquè vol que es reconegui el paper d’un cos policial, la Guàrdia Urbana, sempre menystingut. El seu pare patrullava sol, amb material sovint vell i obsolet. “Fins al 2007 no va ser obligatori que patrullessin en parelles, és una bogeria”.
Aquell dia se’ls ha quedat gravat a la memòria del Carles i l’Òscar. El seu pare marxava aviat per anar a treballar, i la seva mare portava els germans a l’escola a Sant Just Desvern. Quan anaven al cotxe van sentir a la ràdio que havien matat un agent i el pensament dels tres va ser “que no sigui el papa”. Cap a les 12 h, la directora del centre va entrar a la classe i va demanar a l’Òscar que l’acompanyés. Al seu despatx hi havia la seva mare i el Carles, plorant. “El papa ja no hi es”, va dir ella.
Vint anys després, l’Òscar explica que no rebutjaria asseure’s amb un etarra del comando Barcelona per preguntar-los per què ho van fer. S’ho ha preguntat moltes vegades.
“He intentat posar-me en la seva pell i crec que van voler salvar les seves vides, tot i que després els van detenir i van anar a la presó. Però no tothom pot assassinar. No tenien escrúpols per matar i després dormir a la nit”.
“Jo no sé res dels terroristes, francament”, diu en Carles, “potser no saber res d’ells és una manera psicològica de superar el trauma. Què hi puc fer. Res, són a la presó i ho pagaran amb anys, entre cometes”. “Ideològicament ETA estava ja perduda. Es finançaven amb l’extorsió, la venda d’armes... Matar per política? L’any 2000? Abans potser ho hauria entès, que lluitessin contra la dictadura, però l’any 2000 em sembla demencial”, reflexiona en Carles.
A la pregunta de si tot allò ha tingut alguna incidència que el procés hagi volgut ser explícitament no-violent, en Carles contesta que “potser”, tot i que considera que “a hores d’ara cap moviment polític violent no pot tenir futur o reconeixement”.
“El temps no cura, només aprens a conviure amb el dolor”, afegeix el més gran dels Gervilla.
En ocasions l’Òscar s’ha encarat amb gent que defensava ETA en llocs públics, en bars o restaurants, i els demanava respecte, perquè hi ha gent perjudicada.
Tampoc Rosa Lluch, professora universitària, candidata d’En Comú Podem al Senat el 2019 i filla del polític socialista Ernest Lluch, assassinat ahir va fer dues dècades, ha tingut mai “cap interès a saber res dels qui el van matar”.
“Em va xocar moltíssim l’avís –afegeix Rosa– que ell em va explicar al migdia del mateix dia que el van matar, que no estava en risc. Això l’hi va explicar la delegada del govern a Catalunya”.
“Et queda allò de si es podria haver fet una mica més. Però sens dubte tinc claríssim qui és el culpable”, matisa.
“No sé si ho he acabat de pair mai. Noto que el meu pare està mort, noto l’absència que queda. Quan penso en ell, penso que el meu pare està mort, no que ETA el va matar”.
“Una de les coses que més em va impactar va ser quan la meva filla, llavors de quatre anys, em va dir, com indignada, “es pot saber per què tothom sap qui és el meu avi?’”.
“Una nit vaig veure el primer capítol de Patria, sola a casa, i quan el vaig acabar vaig veure el debat entre víctimes i un etarra i el vaig haver de parar, em vaig posar a plorar, no podia. No soc rancorosa però no perdono ni oblido un pistoler”. Parla María Cano, germana de Francisco, regidor del PP a Viladecavalls assassinat el 14 de desembre del 2000 a Terrassa. “Tal com està la independència de Catalunya hi haurà trets amb els qui no la volem?”. “Ni perdó ni oblit. Si veig un etarra no sé què faria”, afegeix. “I es queixen d’haver de travessar tot Espanya per veure els seus presos? Almenys ells els poden anar a veure. Els tenen vius, no com nosaltres”.
Abans del comando Barcelona que va assassinar Ernest Lluch, José Luis Ruiz Casado, Francisco Cano i Juan Miguel Gervilla, ETA va tenir un ampli historial a Cata
lunya, amb matances perpetrades a Hipercor, a Vic o a Sabadell.
Es compliran trenta anys des que la banda va matar en aquesta localitat del Vallès sis policies amb un cotxe bomba. Isabel Martín és la vídua de Miguel Marcos, i Remigio Hidalgo és el fill d’Eduardo Hidalgo, dues de les víctimes d’aquell dia. Tots dos es reuneixen al Parc Catalunya de la capital vallesana, on encara viuen, i on hi ha una placa on són inscrits els vuit noms dels morts pel terrorisme a Sabadell.
La Isabel recorda que aquell dia estava acabant el seu torn al restaurant on treballava quan va sentir una explosió, i va pensar que era una bombona de butà, perquè aquest incident ja havia passat altres vegades a Sabadell. Quan va agafar l’autobús per tornar a casa li va cridar l’atenció que anava gairebé buit. Al seu domicili l’esperava un cotxe de policia, “que em va dir que el meu marit estava ferit, però no em van parlar d’un atemptat, i que em portaven a l’hospital Parc Taulí”. Però quan se’l van passar de llarg va preguntar què passava i li van respondre que aniria primer a comissaria, “on m’esperava un sacerdot i ja m’ho va explicar. Ja no recordo gaire bé la resta”.
En Remigio tenia 18 anys quan el seu pare va ser assassinat i el seu germà, 15. Aquell 8 de desembre va arribar a casa seva amb una amiga i es va trobar amb els companys del seu pare, que li van explicar l’atemptat. Expressa que el resultat de quedar-se sense el seu pare va ser “una família trencada, completament. El desenvolupament de tots aquests anys, molt trist, amb molt dolor i enfrontantnos dia a dia als fets sense raó”.
Ni la Isabel ni en Remigio no van creure que una cosa així els pogués passar a ells. Ni el marit ni el pare no van mostrar mai preocupació per alguna cosa així. “Senties el que passava al País Basc, però no que pogués passar aquí”, explica ella. “Ningú no pensa en això. No t’imagines que pugui passar a Sabadell”, intervé ell. Però des d’aleshores, “tot es fa molt difícil”, diu la Isabel. “Estem afectats psicològicament per a tota la vida”, assegura en Remigio. “Et marca per sempre, és una ferida que no acaba de cicatritzar”. Han passat tres dècades del crim, però en Remigio explica que és com si aquell dia fos avui, i així sempre. “Per a alguns, trenta anys és molt de temps, per a nosaltres, les víctimes, l’atemptat va ser ahir”.
La Isabel ha parlat amb els seus fills del que va passar, i afirma: “No ho oblidaré en la vida. No perdono, ni oblido”. La vida ha continuat. En Remigio és taxista a Sabadell. Un dels fills de la Isabel és ara mosso d’esquadra.
En Remigio conclou: “hi ha hagut gent [d’entre els terroristes] que han apostat per la política i el diàleg. Hauria d’haver passat molt abans, no s’havia d’esperar quaranta anys. Tanta mort ha estat innecessària”.
ROSA LLUCH
Quan penso en ell penso que el meu pare és mort, no que ETA el va matar”
CARLES GERVILLA
Hauria entès que lluitessin contra la dictadura, però l’any 2000 és demencial”
MARÍA CANO
No perdono ni oblido: si veig un etarra no sé què faig”
REMIGIO HIDALGO
Va quedar una família trencada; molt trista, amb molt de dolor i enfrontant-nos dia a dia al succés sense raó”
ISABEL MARTÍN
No ho oblidaré en la vida; tot se’t fa molt costa amunt”