Eduard Iniesta
Músic
El músic i guitarrista Eduard Iniesta obre un capítol inèdit en la seva polivalent carrera artística amb l’edició de l’àlbum Projecte animal, on canvia de registre i aposta pel rock i cançons de perfil biogràfic.
Embarcat en nombrosos projectes i realitats artístiques i musicals, el músic, cantant i guitarrista barceloní Eduard Iniesta n’acaba d’il·luminar un dels més significatius de la seva brillant i inquieta carrera. Amb els efectes de la pandèmia castigant parcialment la representació a l’Auditori de l’espectacle-concert Ma, me, mi... Mozart!, dels seus recitals juntament amb Mercè Sampietro o el seu treball sobre poemes de Maria Mercè Marçal –per citar-ne només alguns– ha publicat divendres l’àlbum Trajecte animal (DiscMedi), amb què es capbussa en les essències rockeres. Un canvi insòlit en algú que es mou en terrenys musicals clàssics, world music o cantautorils.
Aquest disc, que fa el número deu de la seva discografia, es tracta d’una obra feta a quatre mans amb el seu germà Xavier, responsable de totes les lletres, i on Eduard exhibeix contundència, matís i diversitat estilística amb la guitarra elèctrica. Elaborat amb un trio de bateria, orgue Hammond i baix, Iniesta confia a poder presentar-lo l’11 de desembre al cafè del Teatre de l’Escorxador de Lleida. Una gira que tancarà al Palau de la Música de Barcelona el gener del 2022.
Amb aquest àlbum vostè dona un canvi formal espectacular.
Era un lloc on volia arribar i amb el meu àlbum anterior, White hole, ja vaig deixar veure una mica d’aquesta idea, d’anar cap a un rock de crònica urbana, i d’explicar mil històries, algunes de molt autobiogràfiques i d’altres de més imaginatives... En fi, de treure una mica el rocker que tinc aquí dins i que d’alguna manera el vaig deixar abandonat fa molts anys.
Quants?
Doncs des dels 17 anys, quan em vaig vendre la Stratocaster que tenia després d’afusellar tots els solos d’Eric Clapton amb els Cream, i quan em vaig passar a la world music, és a dir, farà més de trenta anys.
I fins ara.
Sí, però el rock ha estat un món que sempre m’ha interessat, tot i que mai fins aquest extrem, perquè Trajecte animal és indefectiblement el disc més trencador que he fet fins ara. Volia trencar amb el que havia fet anteriorment, no com un experiment però sí per veure cap a on em porta. I he de dir que personalment i artísticament em trobo ara mateix més còmode que mai.
Es pot entendre com una decisió arriscada o alliberadora? L’art és risc i això ja ho assumeixo. A cada disc em qüestiono, i normalment en cadascun viro en relació amb l’anterior. És gairebé com una obligació; en aquest aspecte el món anglosaxó ens ha donat moltes mostres, com Bob Dylan o Neil Young, que s’electrifiquen, varien de so, i per a mi això és precisament la grandesa de la música. No és cap disbarat fer això, sinó que forma part del procés mental del músic que porto dins. Tot i que per mi l’element més important d’aquest disc és aquesta comunió que he fet amb el meu germà Xavier.
Com va sorgir?
Ell s’encarrega de les lletres i jo de la música; després ell critica la meva música i jo les seves lletres, ens barallem com a bons germans, i finalment arribem a parir un cançó molt propera al que volíem. Però això després d’un procés dur i complex.
De qui va ser la idea inicial? Era una cosa de què anàvem parlant des de feia un temps però ell tibava, en tenia ganes. Ell toca l’harmònica des de fa uns anys molt bé i volia participar en la meva part creativa i de producció. Es tracta d’un projecte que neix dels dos, i no està descartat per com estan les coses que en algun moment fem concerts a duo d’aquest disc.
La situació creada per la pandèmia ha dificultat tot aquest procés?
És una situació estranya, però crec que és molt bon moment per treure un disc com aquest. Primer perquè la gent té set de cultura, necessita bons inputs perquè la vida no és només treballar. I segon, és un bon moment per emocionar i per entrar a casa de la gent i fer el que fem els músics, que és agradar.
Com definiria el vestit rocker que exhibeix l’àlbum ?
Hi ha tant rock que m’agrada... El
“He tret una mica el rocker que tinc aquí dins i que vaig deixar abandonat fa anys”
que és clar és que tinc unes influències i que no les amago. Per tant, es poden identificar, i jo el que faig és elaborar-les i passarles una mica al meu terreny .
Algun nom?
Chris Rea, Knopfler, Beatles, Beach Boys, Lou Reed, també Neil Young i Bob Dylan. Però al final és una qüestió de transmetre el que tu sents.
Creu que aquesta música és la que el reflecteix més bé? Sento alguna cosa en mi mateix que fa que sigui al meu lloc. Em trobo més còmode que mai. I per això ho volia celebrar amb aquesta ruptura. Faig les cançons d’una manera molt pròxima a la música que li agrada a la gent que té de 20 a 70 anys, no és una música de minories. I l’estic fent als 50 anys. La veritat és que em sento més jo fent rock, i aquest confinament m’ha servit per treballar molt les cançons i la sonoritat.